Recentment l’historiador Antoni Furió deia en una entrevista que: «la història està sempre en construcció i oberta a una revisió, i la construeix un jo. Si el jo de l’historiador s’amaga, aleshores sembla que siga la veritat definitiva, sacralitzada, si el jo hi és, l’historiador dóna a entendre que això és el que pensa en aquests moments però que està obert a una revisió en un futur». No debades aquest és un debat obert i actual, com ho prova el darrer llibre d’Enzo Traverso Le «je» dans l’écriture de l’histoire, on reflexiona sobre si el «jo» de l’historiador hauria d’estar o no present en el relat dels fets històrics.
Un dels historiadors espanyols que millor n’ha donat prova, de tot això, és Julián Casanova -catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Saragossa, i un historiador de prosa suggeridora, rigor científic i trajectòria acadèmica internacional- que ha publicat recentment Una violencia indómita. El siglo XX europeo. L’obra s’emmarca en la línia temàtica i d’investigació i la mirada històrica que han projectat -entre molts altres- el mateix Enzo Traverso, amb obres com ara La història com a camp de batalla. Interpretar les violències de segle XX o A sang i foc, la guerra civil europea, Gabriel Jackson amb Civilització i barbàrie, o Eric Hobsbawm, amb Història del segle XX (Age of Extremes).
La violència forma part de la vida i de la història i el segle XX ha estat un segle de violència indòmita, com Casanova apunta, una època procliu a la brutalització de la política -un concepte que va encunyar el gran historiador Gorge L. Mosse en el seu llibre De la Gran Guerra al totalitarisme. La brutalització de les societats europees (1990). Tant Mosse com Casanova plantegen en les seues obres la deriva brutal de la política en les societats europees posteriors a la Primera Guerra Mundial, en l’època d’entreguerres, quan la violència interioritzada en els fronts de guerra va contaminar i va penetrar en la vida civil fins convertir-la en un fangar d’agressivitat, de nihilisme, de culte a la força, als assassinats i ràtzies, de discursos inflamats i irracionals, com el de el feixisme italià, el nazisme, l’extrema dreta francesa, i la mateixa Falange espanyola, entre d’altres. Posteriorment, a partir del 1989, i després que el comunisme fos presentat com la mort de totes les ideologies esquerranes que derivaven del pensament de la Il·lustració, van començar a proliferar posicions ultranacionalistes, antisemites i neofeixistes que semblaven impossibles fins aleshores, després de l’experiència inaudita de la primera meitat del segle.
Tota aquesta ebullició de brutalitat i les conseqüències dolorosíssimes que ha suposat en milions de ciutadans europeus, apareix contextualitzada, interrelacionada, documentada i argumentada en Una violència indòmita. El segle XX europeu. Alhora, l’autor hi planteja el gran debat: ¿per què es deforma i perverteix la història, per què les versions oficials triomfen i la mitomania acaba per sembrar un discurs fals, tergiversat, quan no el silenci còmplice? Potser la gran dificultat amb què s’enfronta l’historiador i la memòria històrica és el fet que «els passats traumàtics o infames no es presten a relats fàcils o d’autobombo. Les nacions són reticents a desenterrar un passat que es percep divisiu i perjudicial per a la seva imatge oficial o mitologia nacional». Sense anar més lluny en l’Espanya de la transició i de la democràcia «es va evitar una confrontació directa amb els crims de franquisme».
Una de les grans constants d’aquest segle -conclou Casanova- és comprovar com, en comptes d’enfrontar-se de veritat als passats, per terribles que siguen, «s’elaboren històries per a l’ús i la tranquil·litat dels que vulguen, o senten la necessitat d’identificar-se amb elles». I d’aquí deriven uns quants perills, com ara: «no investigar i discutir els fets històrics, sinó donar suport a la interpretació d’aquests fets que millor serveix als governants i grups polítics per mostrar una versió oficial de la història», o una pràctica que cada dia guanya més adeptes, la de banalitzar la història per convertir-la en espectacle, anècdota d’entreteniment o prova de conspiració. No debades la proliferació de nous museus i memorials, sobretot a Europa de l’Est, són avui llocs de la memòria que «serveixen, sobretot, com a espais de propaganda», per no esmentar el «turisme negre», que permet fotografiar i olorar el record de l’horror -el cas més paradigmàtic n’és Auschwitz- i contribuir així sibil·linament a manipular la memòria històrica i presentar-la com «part d’una memòria col·lectiva europea, de culpes repartides» perquè -com matisa l’autor- les històries complexes de violència repetida que conten els «llocs de terror» esborren sovint la distinció entre botxins i víctimes, quan no fomenten les estratègies reactives de lluita entre victimismes diferents.
Al capdavall, esdevé perillós tractar la història com un terreny on de vegades sembla que tot s’hi val: els museus propagandístics com a model d’educació i celebració, els llibres de text esbiaixats, els documentals i sèries poc rigorosos, la ficció «innocent», els articles d’opinió que mai esmenten les seues fonts, o la història explicada per historiadors propagandistes, fabricants de best sellers per a convençuts, que confonen opinió amb informació contrastada. Quin perill!
