Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Berlanga ha tornat

El director del MuVIM explica el relat expositiu de la mostra «Visca Berlanga! Una història de cine».

ha tornat

ha tornat

Quin Berlanga tenim al MuVIM? Quin Berlanga mostrem en l’exposició «Visca Berlanga! Una història de cine»? És una bona pregunta si considerem la figura del cineasta en tota la seua complexitat. Més enllà del fet que la nostra iniciativa siga la primera de les activitats commemoratives del centenari de Luis García-Berlanga Martí i, en conseqüència, encete l’Any Berlanga que compta amb tant de suport interinstitucional, es troba la qüestió de quin Berlanga hem volgut acostar als públics d’un museu com el nostre, adscrit a l’Àrea de Cultura de la Diputació de València i militant de la llibertat de pensament.

Així doncs, quin Berlanga hem seleccionat i com l’hem fet accessible? Quan algú té al davant l’extensíssima, i «intensíssima», bibliografia destil·lada al voltant del personatge i de la seua obra, hom sap que es troba davant una personalitat creativa molt difícil d’abastar -amb garanties de comprensió per part dels visitants- en les dimensions d’una sala d’exposicions. No debades van ser quasi cinc dècades de direcció cinematogràfica, amb dèsset llargmetratges per bandera. I tot això durant la dictadura franquista i, també, després de la mort del dictador que donava nom al règim. Havíem, en conseqüència, d’escollir, i ho hem fet amb la mirada posada especialment, encara que no exclusivament, en totes aquelles persones que no saben qui és Berlanga. Que no saben per quina raó moltes de les situacions reflectides als noticiaris i a les xarxes socials mereixen, justament, el qualificatiu de berlanguianes.

Ho remarque: Berlanga no és tan «popular» com alguns imaginen. No ho és per a una miríada de gent jove -sense i amb dret a votar- que no sap de la gran transcendència d’algunes de les pel·lícules d’aquell valencià nascut el 1921. I si és cert que al territori valencià, i en el marc general espanyol, Berlanga és un cineasta reconegut i interioritzat en el si de determinats estrats d’edat, és una obvietat que no en forma part -majorment- de la memòria col·lectiva dels propietaris del nostre futur com a societat. Paga la pena contribuir a que en forme?

Entrem, sense més dilació, en farina. La primera de les opcions del museu ha sigut mostrar, en l’exposició i en el catàleg que la rememorarà, l’enorme dimensió internacional que Berlanga va tenir durant bona part del temps en què va exercir el seu ofici. En efecte, el nostre cineasta va adquirir fama mundial. Veritable fama europea i intercontinental, obtinguda molt treballosament: aconseguida sense internet, sense whatsapps, sense plataformes digitals televisives que permeten reconeixements ultramarins a l’uníson. Entre els inicis dels anys cinquanta i el final dels setanta del segle passat, Berlanga va connectar -amb les seues obres mestres i amb alguna altra- amb persones adscrites a cultures ben diverses, i en l’exposició del MuVIM això es fa ben present gràcies a una secció de la col·lecció de Santiago Castillo París. Aquesta inclou una formidable panòplia de materials de difusió on es dóna fe de la distribució dels llargmetratges berlanguians per una bona part del món, i podríem fer curioses analogies entre, d’una part, la pacient tasca del col·leccionista sistemàtic, capaç de fer-se portar cartells de les pel·lícules de Berlanga editats en qualsevol part del planeta, i, de l’altra, la pugna mantinguda fa dècades per Berlanga -i pels seus aliats de la indústria cinematogràfica- per estrenar els seus films en tots els llocs possibles de la Terra.

La segona de les eleccions del MuVIM a l’hora de preparar «Visca Berlanga! Una història de cine» ha sigut no oblidar, no menystenir, els efectes de la censura franquista en part de la filmografia de l’homenatjat. Berlanga va patir tota mena de constriccions a l’hora de dur a la realitat algun dels seus propòsits creatius (en Los jueves, milagro, en Plácido, en El verdugo...). Ho va patir de la mateixa manera que els il·lustrats europeus del segle XVIII havien suportat el rigor de la censura absolutista, només que dos-cents anys després. L’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares en guarda un escrupolós registre, així com algunes expressions brutalment interessants dels censors.

D’aquesta forma, el nostre cineasta, que mai va deixar d’observar una escrupolosa actitud pacífica (de paraula i d’acció) i una exquisida absència d’argumentacions ad hominem, fou coartat, retallat, boicotejat... i, quan les autoritats van decidir jugar fort del tot, prohibit. Aquest treballador il·lustrat capaç de qüestionar tantes coses, aquest Berlanga a qui volien arraconar, és un exemple moral, un tresor de valors cívics, també per a qui encara no el coneix. I les seus millors pel·lícules no només ens pertanyen als ciutadans dels àmbits territorials on el creador es reconeixia: també en formen part del patrimoni cinematogràfic i cultural de la humanitat sencera. Al cap i a la fi, totes les societats necessitem sempre referents ètics. Necessitem sempre conquerir, o consolidar, o defensar drets i llibertats. Amb la paraula i, si és el cas, amb el fotograma, com tantes vegades ho va fer el Berlanga que, segurament, més ens estimem.

En l’exposició del MuVIM també hi ha espai per al Berlanga que, per dir-ho ràpid, ha envellit pitjor o, simplement, que qüestionem: som un museu creat amb voluntat d’exercir l’esperit crític i protagonista d’alguna lluita per a mantenir-lo, i seria del tot inconsistent que -de colp i volta- esdevinguérem hagiògrafs d’algú. És per això que a la sala no defugim parlar d’aquells vessants de l’obra berlanguiana que, lluny de lluir amb una esplendor inqüestionable, necessiten de gruixudes o menudes notes a peu de pàgina: la seua tan analitzada -i complexa- misogínia, en tot cas impossible d’assumir en el mainstream que s’ha obert camí i que, afortunadament, respirem; la temptació d’esdevenir un conreador d’èxit comercial encara a risc d’aigualir la transcendència del film; el conreu excessiu de les fórmules consagrades, antigament exitoses, que podien arribar a malbaratar, o quasi, l’excel·lència. Aquest Berlanga també va existir i negar-ho, o amagar-lo als visitants, seria profundament antiberlanguià.

Amb tot el que he dit s’esbossen les línies mestres de la nostra visió de Berlanga. I per a fer tot això intel·ligible en l’exposició s’ha recorregut a diverses fórmules «narratives»: la introducció audiovisual; la successió de cartells farcits de dissenys gràfics i de tipografies conreades a moltes latituds durant prop de mig segle (una línia expositiva tant del gust, tradicionalment, del nostre museu); un ús relativament ampli de les cartel·les amb informacions complementàries, i això també en les vitrines; els audiovisuals amb filmacions ben representatives; la inclusió d’elements de fort impacte visual, que rememoren les pel·lícules i pretenen quedar gravats en la retina dels públics... Tot això, i alguna cosa més, gràcies a un intens treball dut a terme entre l’equip humà del museu, els col·laboradors institucionals (el Ministerio de Cultura y Deporte i la Generalitat Valenciana, incloent-hi l’Institut Valencià de Cultura), els nombrosos prestadors privats -el ja esmentat Santiago Castillo París i la resta de fornidors d’algunes cessions memorables- i els responsables del comissariat (Joan Carles Martí, autor de la idea d’aquesta exposició), del disseny de sala (Raúl González-Monaj), i de moltes altres tasques imprescindibles per a dur a bon port la mostra i les publicacions annexes.

Berlanga ha tornat i t’espera: un convit explícit a ajustar-te bé la mascareta, rentar-te les mans amb gel hidro-alcohòlic a l’entrada del MuVIM, dirigir-te al mostrador d’informació del museu i recollir la cartellera gratuïta que t’ajudarà a guiar-te pel polièdric univers berlanguià. Americanos: ¡os esperamos con alegría!

Com diem a l’exposició, i tanta gent ha afirmat, Visca Belanga!

Compartir el artículo

stats