La història més petita, la dels diaris, és la que devora més de pressa els grans personatges. O els grans figurants. La Llei Mordassa que va fer aprovar aquell senyor que venia de Pontevedra, un tal Rajoy, ha trobat un rival que la malvada i genial Diaz Ayuso diu que «canta mucho peor que cualquiera de nosotros con dos copas en un karaoke».
La llibertat d’expressió es com la dama de l’il·lusionista: per moltes voltes que la serres i trosseges sempre acaba presentant-se, de nou en l’escenari, com la vol el públic: en la seua perfecta integritat.
La llibertat d’expressió és la filla artista de la llibertat de consciència i de paraula. De fet, còmics, escriptors, dramaturgs, pintors i altres categories artístiques (i no sé com encabir al Pablo Hasél en la nòmina) tenen certa tendència a l’exageració, a l’acoloriment desmesurat i, com que es coneixen massa bé, demanen benevolència anticipada al sobirà si, duts per la passió, diuen més paraules de les que calen i, a més, desafiant l’etiqueta social.
El rap del malcarat
No li tinc una especial mania al rapero multiperseguit, podríem trobar-nos en alguna manifestació, però no el convidaria a sopar. I només el reggaeton m’agrada menys encara que el rap. És una limitació meua.
Quantes coses es poden dir en un rap: moltes, massa de fet, raó per la qual la capacitat de síntesi afavoreix a les grans lletres del tango, els boleros i les havaneres més ben parits. I al pop més afinat. De tota manera, caldria preguntar-me, com fan tots els textos seriosos sobre el tema, quins són els límits de la llibertat d’expressió. Això, quins? Confese que no tinc ni idea, però tenim indicis.
La meua cosina Maria Antonieta em va regalar uns calçotets amb la bandera britànica i jo els vaig usar tot i que tampoc no foren un èxit de públic. En els països que primer reconegueren les llibertats democràtiques –Estats Units i Gran Bretanya– tabús com traslladar la bandera nacional a la roba interior no és cosa censurable. Jean Paul Sartre volia fer en França una llarga marxa maoista i assaltar la Bastilla. Per a què voldria una marxa tan llarga si ja estava a Paris? Tampoc l’empresonaren per això i feren bé. El cas es que cremar la bandera pròpia (o les imatges de la Família Reial) és un acte de protesta o de crítica expeditiva molt més freqüent del que creguem i perfectament normal: no per això s’escaroten els antidisturbis. En Estats Units, a més, pots fer, impunement, prèdiques a favor de la lluita armada, però en aplicar-la descobreixes, massa tard, que ells en tenen més (d’armes): entre la teoria i la pràctica de l’armamentisme pot haver una gran fondalada, un fossar. Jo crec que l’apologia del terrorisme com a delicte hauria de partir de l’existència d’unes cèl·lules o comandos en bon ús, en plena activitat. Invocar, com fa Hasél, el Grapo, Terra Lliure o ETA és com demanar la intervenció de Bismarck o d’Ivan el Terrible. En poques paraules, que la incitació al terror pressuposa una pràctica del terrorisme que, gràcies ha Déu, s’ha extingit entre nosaltres. I que dure!
Hasél sembla voler transformar-se tot ell en energia cinètica. Balística en concret. De vell serà el iaio que més renegue davant la tele de la residència.
La naturalesa del dret
Sovint els que abusen de les paraules han d’escoltar després els discursos edificants de tota mena de fariseus, de manera que la lliçó pràctica que en podem traure és que l’exercici de la tolerància ha de ser per definició tolerant amb els que ens fan el favor d’expressar-se. Que és propi de la joventut i d’alguns vells irritables el desig de matar i degollar, però això són coses que la bona educació ensenya a digerir.
Els drets bàsics els tenim de naixença, sí, però tota llicència reclama mantenir-te a la seua altura. George Orwell ja deia que la llibertat d’expressió consisteix a dir allò que la gent no vol escoltar.
Orwell va assistir a un acte d’homenatge a John Milton en el tercer centenari del pamflet L’Areopagítica i es trobà entre els ponents amb un senyor que demanava més llibertat per a poder editar pornografia i a un altre que feia ús de la seua llibertat de paraula per a negar-los-la als dissidents soviètics.
El mal i el símptoma
El més sorprenent són les revoltes i les barricades, les grans concurrències per a protestar per l’empresonament del Hasél que hem vist a Madrid, Barcelona, València, Lleida i més ciutats. Unes protestes quasi tan enceses con els inflamats versos del rapero. El malestar dels seus còmplices i followers així com les revoltes nocturnes, devastadores, dels joves holandesos –tan formals que semblaven– o les sostingudes escaramusses en la ciutat de Linares, estan dient-nos coses distintes: no és pel rapero que ho trenquen tot.
La llei Mordassa prohibia i no sé si encara prohibeix gravar imatges de policies encara que no mostrares el seu rostre. Per gravar policies en plena faena han detingut a un càmera bielorús en Bielorússia país al qual solem donar, de manera regular, lliçons de democràcia plena.
Sense feina ni possibilitats de trobar-ne, sense poder anar al bar o ballar en una rave, ni estudiar amb normalitat, amb cotes d’atur juvenil del nivell d’una primavera àrab, amb el descrèdit acumulat per les institucions, no em preocuparia jo d’un rapero amb tants contenciosos amb el món. Sempre és bon moment per a debatre sobre la llibertat (d’ expressió), però haurien de centrar l’atenció en el paisatge del fons.
Les barricades, com el virus, no són el mal, només el símptoma.
