Escriu Ferran Archilés al dietari Dues o tres pintes més tard: «els valencians de la capital (València, s’entén) albiren un país que, a tot estirar, arriba fins a Gandia». Potser no li’n falta raó, en bona part. Jo mateixa em vaig haver de reeducar en matèria geogràfica per tal de descobrir que hi havia vida a l’interior del nostre país.
Els dietaris desxifren sovint geografies i maneres de viure a través del temps, i si aquell que l’escriu ha viscut entre el poble i la ciutat –com és el cas de Joaquim Espinós, autor d’El bosc i la casa– el relat pot arribar a destil·lar un joc dialèctic atractiu entre èpoques, ambients, vides i històries familiars.
«La ciutat anirà on tu vages», deia Kavafis, però el poble també, i aquest diàleg entre Benilloba, el poble de Joaquim Espinós, i la ciutat d’Alacant, aquella gran desconeguda!, però també la Barcelona de l’emigració materna, dona lloc a reflexions assenyades i a una radiografia divertida que amara de ritme i de realitats curioses el relat.
És d’agrair el grau d’honestedat amb què aquest dietari està escrit: la implicació afectiva i emocional que traspua, si bé des de la serenitat, l’anàlisi intel·ligent i intel·lectual sense impostures, ni lliçons ni exhibicions d’erudició i de biblioteca. Un dietari on parla el jo, però no el narcisisme. On les lectures, escollides amb mesura, apareixen subtilment connectades, com els paral·lelismes inesperats i bells que hi estableix entre Rainer Maria Rilke i Mercè Rodoreda.
La senzillesa de la seua prosa, lluny de qualsevol recargolament, rítmica i vivaç, emfasitza les històries contades i les torna molt presents, alhora que arrodoneix les reflexions, pensaments que conviden a agafar llapissera: «És raonable mantindre obertes a la vida portes que ella mateix s’obstina a tancar?». «El problema no és morir, sinó malviure».
Amb elegància i sinceritat, sense avorrir el lector amb sentimentalismes ni indiscrecions, Espinós ens passeja pels seus records i inquietuds, per allò que no comprén o allò que admira, pels buits, per les pèrdues i ruptures, pels paisatges guanyats. La seua mirada és lúcida i analítica quan parla del panorama literari català. Com qui no vol la cosa, deixa sobre la taula idees importants per a futures reflexions.
El bosc i la casa és el dietari d’un escriptor que no té por a mostrar-se, però que sap fins on arribar. I un dietari així és d’agrair. És d’agrair certa continència mentre fuig de converses soporíferes de sobretaula, és lloable una escriptura implícita, que diu tantes coses mentre navega discretament. És d’agrair tenir entre mans un llibre que conta històries i amb elles il·lumina la foscor de la vida, un text que li dona forma al passat i a la memòria, a la ciutat d’Alacant –escenari estiuenc de la infantesa, marc de descobertes adolescents i vida adulta– al poble, paradís no perdut, a la Barcelona dels emigrants evocada per la mare, regal i herència.
Espinós sap recrear escenes i moments de manera poderosa –el relat de la visita a ca la mare per tal de buidar-la, després de la seua mort, és intens, bell i commovedor. Sap jugar literàriament amb les anècdotes familiars i les batalles de la gent del poble, tan ben tramades i dosificades, caigudes del cel com gotes d’aigua sobre un bancal centenari. L’escriptor dins del dietari, la metaliteratura, una mise en abîme on ens parla del procés de gestació de la seua novel·la, La presó del cel, els dubtes, les incerteses de l’escriptura compartides amb honestedat i gràcia. Construcció dins de construcció.
En definitiva, un dietari que atrapa, ben construït, malgrat la temptació puntual de contar alguns viatges. Els viatges –que en principi van ser matèria literària de primera classe: Pla, Xammar, Gaziel, Aurora Bertrana, López-Chavarri, Truman Capote, Tucholsky, Simone de Beauvoir, Julio Camba, entre alguns dels meus escollits– han esdevingut itineraris turístics dels quals és difícil escapar, i avui sembla que tots els racons del món estan al nostre abast i que ningú ja ens pot fer descobrir res.
Potser no està tan clar, el que ocorre, però, és que contar un viatge de manera que enganxe és molt difícil. Reclama humor, girs, ritme, anècdotes, bellesa, adjectius triats amb la precisió d’un astronauta. Res no pot fallar, perquè en l’equilibri està la festa i l’efecte: fer viatjar els lectors o deixar-los en terra. That is the question!
