Quants llibres, com ara Noruega, editats en desembre de l’any del virus coneixen una segona edició al febrer següent? En valencià, molt pocs. En l’astènica i malvolguda literatura indígena sovint hi ha més autors que lectors i no sempre per desinterès dels destinataris, que també.
Aquí tenen esta novel·la de Lahuerta Yúfera. És una bona novel·la feta per algú que ha completat tot un cicle (o dos o tres) de conreu de la capacitat creadora, d’enriquiment de les referències, per a parir una criatura brutal, excessiva, mestissa, potser amb format més d’obres completes que de púdica novetat als prestatges de les llibreries.
Aquí ens hem apanyat amb una novel·la per generació: Crim de germania (i Antaviana), No emprenyeu al comissari, Ignot...per tant fora temerari adjudicar-li l’adjectiu de gran a la novel·la de Lahuerta encara que personalment crec que se’l mereix. La cosa no té més importància perquè gran o xiconina (homenatge privat a l’autor) ha arribat per a rebentar el panorama, per a provocar una convulsió, a regirar-ho tot i posar-ho cul per amunt. A predicar una heretgia.
Antecedents
Només coneixia a Lahuerta per La balada del bar Torino, la crònica d’una passió futbolera que no compartia però que em calia conèixer per a organitzar els materials d’un llibre dedicat al meu amic i esplèndid cronista esportiu José Vicente Aleixandre. La inteligencia a sus pies, es diu el llibre.
Allí, en la balada, o en un altre text connectat que ara no sóc capaç de trobar, Rafa Lahuerta ja pregonava que no escriuria res més. No sols s’ha desdit sinó que ha canviat de llengua amb la cortesia afegida de no proclamar cap propòsit de regeneració. No m’estranyaria que ho tornara a dir, que no escriurà més. I a incomplir-ho altra vegada, és un home vocacional disfressat de fijo discontinuo.
Lahuerta és hereu d’una certa aristocràcia intel·lectual i també és, i jo no ho sabia, el dependent invisible de la papereria de Calitxe III que atenia la meua addicció al material de papereria.
Es o no?
Ja sabem que cada dia, quasi cada hora, apareix algun personatge públic a deplorar la incompareixença, la mancança, potser l’evaporació o el deler d’una novel·la, de la «gran novel·la» de València. Podria ser Noruega, jo crec que ho és, dins de la condició transitòria de tota llista de categories. Una Noruega que ens parla de saladures i enderrocs no dels fiords congelats a l’Àrtic. L’autor es permet fixar una genealogia, assenyalar un precedent en forma de novel·la de Joan Francesc Mira.
Però gran o xiconina és una història desaforada, tremenda, romàntica (com s’escau) i alhora d’un naturalisme feridor, un llibre de llarga eslora: si s’atravesara en el curs estret del Suez crític que, naturalment, vigila les tarifes i adjudica els reconeixements, podria paralitzar totes les operacions de compravenda de les racions d’immortalitat.
El nom i la cosa
A estes alçades hauria d’estar clar que només pot existir un autor en la mesura que fixa, fa valdre i es dona a través del seu dialecte, d’una seua veu singular i vernacla. Lahuerta té ben cobert el requisit
De tot això encara no s’ han assabentat els cagallons de la gramàtica i altres fixadors del recte lèxic i la sintaxi immaculada. Als quals cal sumar –si no són ells mateixos– els perpetradors d’històries exemplars de joves modèlics dedicats a la recollida selectiva dels fems.
Sempre m’he preguntat perquè els modismes i girs valencians costaven tant d’acceptar a Barcelona i en canvi tenien la porta oberta de bat a bat els mallorquinismes i ltres sospirs medievalitzants. (Ferran Torrent col·locava la seua quota des de la modèstia subalterna del sainet, del personatge graciós).
La resposta està en el delta, que pintava contínuament la germana del protagonista: imaginàries platges fluvials d’encanteri en el fangar de matolls i motes que esguiten la marjal mal aterrada que és València, que la fa tan singular com a urbs.
El delta dels vençuts
Si li trobe algun defecte a Noruega és, potser, l’extensa dedicació al treball de bastidor. Al brodat, magnífic, de cada pàgina de manera que el text torrencial funciona com una dinamo que genera més electricitat de la que puc assimilar. Sóc un lector amb mala vista.
Potser es tracte d’un d’aquells defectes/qualitats. Com el dialecte singular de Lahuerta i els seus personatges del Barri Xino que s’han tornat xarradors i indiscrets perquè albiren que ja no tenen futur i que ja no cal dosificar ni el sol y sombra ni les precaucions.
Som una literatura, una societat, una arquitectura, del delta. Com Faulkner però en compte d’un Mississipí un Túria esquifit, infiltrat, agonitzant als peus del suprem ídol portuari.
Sí, un delta dels vençuts per resignació i conformitat que seguim tenint com anhel màxim els «mil durets i tartaneta»: fer créixer el compte corrent i lluir un altre bunyol d’or (amb fulles de llorer) a la pitrera.
No he conegut cap altre llibre on la capitulació d’uns ciutadans en la lluita per mantenir un paisatge urbà siga més i millor retratada en tota la seua extensió (i anava a escriure complexitat). No, no es gens complexa: l’enderrocament de barris sencers és la radiografia, la metàfora, d’uns voladures anímiques mal controlades, quan no col·laboradores, des de la galvana meninfot, en un munt de malalties de l’esperit.
El més important: Noruega és una bona, memorable novel·la (no miren ni la seua grandària ni la modèstia de l’editorial), plena d’emocions, delers i personatges seductors i/o desgraciats, sempre intensa i ferotge. Això és el que importa. Sempre hem sabut que València aconseguí ser Beirut sense passar per una guerra amb artilleria pesant. Que té el seu mèrit.
