30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Crónica de la Resistència

Un fresc literari d’un període en el qual la literatura tenia poc espai per a existir, i un relat on s’explica ben clar el que va significar la lluita armada per a les dones durant l’ocupació alemanya a Itàlia, i el seu combat contra el feixisme.

Crónica de la Resistència

Crónica de la Resistència

Escriure sobre allò viscut i observat en primera línia és una gran temptació per a tot escriptor que ha estat testimoni de moments i èpoques històriques. El repte, però, és com contar-ho, on situar-se, quina distància construir i guardar entre els fets i la memòria, entre els protagonistes i el jo (que ho va veure i viure), com evocar el dolor o el coratge a través dels records sense doblegar-se davant de la nostàlgia o les mitificacions, com convocar el fil de la narració perquè res no semble dispers, ni superflu ni esgotador. Totes aquestes estratègies –virtuts literàries– estan presents de manera natural en la veu forta i polida de Renata Viganò i la seua novel·la L’Agnese va a morir.

Renata Viganò (Bolonya , 1900 -1976), va nàixer al si d’una família burgesa, però des de ben jove li va tocar conèixer què era la vida. Aviat va haver d’interrompre els estudis i començar a treballar com a infermera per a ajudar la seua família. I anys més tard, durant la guerra, va formar part de la lluita clandestina de la Resistència, va dirigir el servei sanitari d’una brigada operativa a les Valls del Comacchio, la Romanya, i va ser reconeguda partisana amb el grau de tinent.

Abans que tot això passés, Renata Viganò havia publicat de jove dos volums de poemes, i més tard, el 1933, la seua primera novel·la, Il lume spento. El neguit per escriure formava, doncs, part de la seua vida.

Acabada la guerra, aquesta vocació «adormida», interrompuda temporalment per la causa política i humana, va despertar novament i va arrossegar al seu darrere, com un tsunami, l’experiència de la lluita partisana –determinant per a la seua vida i essència del seu tercer llibre, L’Agnese va a morir, amb què va guanyar el Premio Viareggio el 1949.

Construir una novel·la a partir dels records, havent estat en primera línia de la lluita clandestina, i embolcallar-la d’un univers creïble, palpable, amb noms, rostres i gestos concrets, és admirable. Però sobretot allò que més em captiva d’aquest relat és el retrat humà que en fa, l’atmosfera que transmet i que permet perdre’s en la boira, tan present sempre a les Valls de Comacchio, per a retrobar-se moments després, amb un bri d’angoixa o d’esperança. Rarament decau el ritme del relat, i si ho fa, intueixes que de seguida el reprendrà, i així ocorre durant tot el llibre, en gran part, perquè el relat està marcat per l’esperit i l’ànim dels partisans, per les seues pujades i caigudes, pels moments sublims de germanor i il·lusió, però també per aquella foscor que de sobte cobria els seus cors i ja ningú no gosava badar boca.

I aquí enllaçaria amb allò que va destacar Sebastiano Vasalli en una introducció a la novel·la escrita el 1974 i que acompanya la present edició catalana. I és el fet que aquesta és una novel·la amb una estructura extraordinària. «Tot es mou i es sosté per una única voluntat, per una única experiència, per un únic personatge (l’Agnese)». I aquesta voluntat és tan forta –insisteix Vassalli– que amara fins i tot el paisatge, gairebé sempre difuminat, indeterminat, boirós, simbòlicament suspès entre aigua i cel. I els personatges menors, que existeixen com a projeccions o emanacions psíquiques de la voluntat de la protagonista.

La presència de l’Agnese –la camperola protagonista de la novel·la, mig analfabeta, que està sola al mon (no té fills i el seu marit, Palita, ha mort malalt en mans dels alemanys) ho ompli tot: la guerra llunyana dels exèrcits, els rius i les valls, els camins perduts, les esperes llargues en el dia a dia dels partisans, els moments decisius, el plor ofegat, la ràbia com a darrer bastió.

Aquesta dona gran, grossa, de cara ampla i peus deformats i incansables, discreta, lleial i callada, ens podríem aventurar, com apunta Vasalli, a dir que representa una «imatge col·lectiva, és u i molts, és subjecte i objecte del sacrifici, és un personatge extraordinàriament real sota alguns punts de vista, però inhumà per la seva grandesa».

Quan es va publicar aquesta novel·la el 1949, la situació política i cultural italiana no era certament la més adequada per a un examen serè d’aquesta obra, i la novel·la es va trobar «al bell mig de polèmiques prou aspres en què, com havia de ser, els arguments polítics van superar els estètics».

Amb tot, L’Agnese va a morir, traduïda a nombroses llengües, ha esdevingut una peça clau de la literatura europea contemporània per a recordar, ajudar a entendre i a mostrar al món què va ser i significar, i com es va organitzar, la lluita de la Resistència italiana davant el feixisme i el nazisme. Els obstacles que hi van trobar, els detractors, les complicitats, les estratègies que ordien, les pors, les misèries, les grandeses. El retrat que en fa és autèntic, corprenedor, magistral, profund, i em demane si algun dia els lectors trobarem a les nostres mans res semblant sobre la història del maquis (a casa nostra).

Molts italians s’han demanat durant dècades: ¿Què és l’Agnese, què simbolitza, quin mite s’amaga rere aquest personatge apartament tan simple? Com diu Vasalli, i m’hi sume a la proposta, que cada lector assage la seua versió. Per la meua part voldria entendre que l’Agnese –aquesta dona que es difumina voluntàriament dins del relat per seguir una idea i una causa– mostra l’esperit dels partisans, la força i l’empenta que va mantenir alguns italians en la lluita fins al darrer moment, quan «els alemanys no renunciaven a una brutalitat d’amos, però per dins estaven desgastats, cansats, desesperats. Sentien la pudor de podrit de la derrota com la de l’aigua estancada».

El poble, per la seua banda, «els tenia por i demanava amb humilitat benevolència, i ells, tot i les armes i la crueltat, tenien por del poble». I al mig, poderosa i com si no-res, «quan tornava a casa amb els cabassos buits per la senda del terraplè, després de les seves misterioses absències, l’Agnese entenia molt bé aquella por. I somreia.»

L’Agnese va a morir és, paradoxalment, una novel·la de poques paraules. Està forjada sobre gestos, els més cruels i els més humans imaginables, sobre somriures subtils, mirades discretes, ordes i decisions succintes, pocs diàleg i converses molt breus. La història és l’atmosfera física i moral, que parla per ella mateixa i per tots. Una tensió que s’allarga en el temps i l’espai, una espera, la de la fi de la guerra, que mai no arriba. Pauses i marxes llargues, interrompudes per moviments sobtats.

I mentrestant, els anglesos que cridaven des de Ràdio Londres: «Partisans, aguanteu, combatiu, arribem», i no arribaven mai. «Maleïda guerra i qui l’ha volguda», mormolava l’Agnese, i continuava feinejant, mig invisible, contundent, lliurada a una idea, a una causa.

Compartir el artículo

stats