La periodista Fúlvia Nicolàs és prou més jove que jo. Però, quan vaig fer la meua primera entrevista destinada a ser publicada, a mitjan dels anys 80, Fúlvia em va corregir l’entradeta i em va suggerir un titular més informatiu que el que jo havia triat. Un bateig amb aigua beneïda. Després, Fúlvia se’n va anar a treballar a TV3 i va parir programes de mirada profunda com Mestres, Sense embuts, L’endemà o Un lloc estrany. Però, en aquells temps iniciàtics a València, durant les tertúlies al Letrado, Cavallers o el Lisboa, Fúlvia ens explicava fil per agulla un mític viatge de son pare «al nord del nord» i la seua determinació de repetir-lo.
Passats els anys, ausades que ha complit la promesa i ha viatjat a Islàndia, les Illes Fèroe, les Lofoten o Svalbard en diverses ocasions i companyies. El resultat literari és Zugunruhe. Anhel de nord, un llibre, viatge i memòria alhora, que converteix l’antiga fascinació del pare en la metàfora que ha trobat l’escriptora per a apamar la vida. Un tresor vital que, com els ocells que migren cada any buscant l’energia de l’espècie, Fúlvia desitja encomanar a fills i acompanyants. A la recerca només -només?- d’una aurora boreal en què, com un rellamp en la tempesta, cristal·litza aquella felicitat que, segons vam llegir en Freud però vam aprendre a rebolcons, és un instant fugaç però inoblidable.
Zygmunt Bauman explica que el «viatge de la vida» es recolza en dos factors. El primer, que anomena «destí», és tot allò que no podem controlar. L’altre són les opcions realistes que et permeten gestionar-lo. Llegir, cultivar l’amistat i triar les destinacions viatgeres en són eines imprescindibles. Per això, la vida i els viatges es realimenten en un flux que és, ben mirat, una al·legoria del riu d’Heràclit. Potser també per això, quan Bruce Chatwin va patir una estranya malaltia als ulls, el metge la va relacionar amb el sentiment d’insatisfacció i li va receptar substituir la visió de prop per horitzons vasts i amplis. Aquesta és també la recepta de Fúlvia Nicolàs, amorosament amagada entre les cendres del pare que l’escriptora i els seus fills abocaran, en un retorn definitiu, a l’Atlàntic Nord.
Com els llibres del nòrdic Cees Nooteboom, Zugunruhe ensenya, amb prosa cristal·lina, que el viatge forma part de l’aprenentatge constant de la vida per damunt del component romàntic de la fugida. El seu lector devot, eternament agraït per aquella entradeta primigènia, en renova la gratitud per l’encomanadissa seducció pel nord. Enlluernat per la majestuosa aurora boreal islandesa, el lector ha arribat a imaginar que fins i tot els malalts de far west podem ser «nòrdics», ni que siga vicàriament.
