Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El risc de ser un país ‘low cost’

Una revisió del mite de la Costa Brava, el naixement de Port Aventura, i de l’eclosió de Barcelona com a gran destí turístic internacional, amb la conclusió d’una urgència per tal de trobar un pla B per a un model econòmic poc sostenible.

El risc de ser un país ‘low cost’

Ramon Aymerich, periodista, ha estat cap de la secció d’economia de La Vanguardia durant molts anys i en l’actualitat hi exerceix com a redactor en cap d’informació internacional. La seua agudesa per a observar el món i la societat més pròxima -ha dedicat una part de la seua tasca professional a investigar el teixit productiu de Catalunya- i la seua destresa per a contrastar dades i connectar idees, estan més que demostrades.

Són molts els anys de bagatge periodístic que l’avalen i donen fruit en llibres, com ara La fàbrica de turistes (Pòrtic, 2021), un assaig breu i rigorós en el qual analitza els canvis que ha originat el sector turístic a Catalunya els darrers seixanta anys, des dels primers estiuejants a la Costa Brava en la dècada dels cinquanta, fins al monocultiu de Lloret i Salou, i on planteja preguntes importants, com ara: Ens hem equivocat? O possibles camins: Cap on anem. Com ell mateix diu: «volia saber com havíem arribat fins aquí».

Aymerich recull fonts diverses i contrastades que organitza amb una claredat admirable en onze capítols que segueixen certa cronologia, la de l’evolució de l’estat de la qüestió, alhora que també certa involució intrínseca al tema tractat.

Ni apocalíptic sobre els mals del turisme ni entusiasta quant als possibles beneficis –tot i que els reconeix quan n’hi ha- Aymerich se situa en el context actual i suggereix que «hem de començar a debatre sobre el model perquè se’ns ha descontrolat». Un debat, però, ajornat perquè sovint l’únic esment polític de cara al turisme és per a proposar de tornar a les xifres de pre-pandèmia i poder comptar amb ajudes, com ara les dels fons Next Generation, uns fons de recuperació que, apunta Aymerich «no sé si haurien d’anar al turisme. Són diners que haurien de servir per a reformular el model».

Tanmateix, les xifres no enganyen, i la situació d’abans de la pandèmica no era, ni de bon tros, paradisíaca. L’empobriment de les poblacions turístiques costaneres, la precarietat laboral, el treball estacional, el malestar de la població local davant l’allau de turistes, tant a la costa com a Barcelona, l’encariment de l’habitatge, la degradació mediambiental, les pressions dels grans grups de tour operadors, la concentració dels beneficis en poques mans, la corrupció política, i l’externalització del treball, el monocultiu del turisme...»A mitjà i a llarg termini, el turisme empobreix: devora la diversificació; depreda el territori i depreda les condicions laborals de l’entorn. Pren llocs de treball a la indústria i origina una bossa de treball amb poca formació. Algú fa molts diners, però no crea una riquesa compartida».

Des de l’inici de la crisi sanitària, parlar de la necessitat d’un nou model de creixement s’ha convertit en un lloc comú. Molts experts insisteixen en què cal buscar eixides i alternatives, replantejar el model econòmic, reindustrialitzar el país, ser menys dependents, diversificar-nos, flexibilitzar el mercat laboral... Moltes tasques pendents que demanen seriositat, compromís i posar el cap en la feina. No basten les veus ingènues que han suggerit que després d’aquest colp mortal seríem més solidaris i fins i tot miraríem més pel medi ambient... Permeteu-me que ho dubte: el capitalisme rarament entén de solidaritat.

Ramon Aymerich -atent a tot allò que es belluga al món i a la societat catalana- proposa en La fàbrica de turistes una anàlisi de la transformació produïda en l’economia catalana lligada al turisme i planteja dubtes de cara a les remodelacions de futur: «La pandèmia no farà canviar el nostre model productiu».

Figues d’un altre paner és si hauria de fer-ho. La polèmica està oberta i hi ha molt en joc perquè, com subratlla Aymerich «la fàbrica del turisme ha dut mà d’obra molt precària de sous baixos i unes aportacions a la seguretat social mínimes, i que a més té un cicle de vida curtíssim i genera una despesa sanitària. És a dir –continua dient- allò que retornen al sistema és molt poc. I això a mitjà termini és un problema. Un model d’alta qualitat amb treballadors més formats i més ben remunerats seria diferent. Però bé, ara ja hi tenim els dits enganxats».

Aymerich -que ja havia analitzat l’evolució del teixit productiu català al llibre Fet a casa. La innovació a les empreses catalanes (Viena, 2007)- hi torna ara amb una mirada crítica a les apostes fetes pels inversors per un sector, el turístic, en detriment de la indústria i parla ara i ací del país que va deixar enrere la indústria per un negoci fàcil i de diners ràpids, així com de les implicacions d’aquesta estratègia i de com veu la realitat internacional del turisme.

Rodolphe Christin suggeria fa un temps en Manual del anti-turismo que era ben difícil escapar del turisme i ens hi convidava a redescobrir l’essència del viatge: preferir el camí al destí i «desaparéixer» en lloc d’aparèixer a tots els llocs. Paradoxalment, el turisme -tot i que només el practica el 3,5% de la població mundial- és la industria més gran del món, i des que existeixen les vacances pagades, viatjar és alhora un luxe i quasi una obligació. No viatjar és de pringats. Ens envolta una monofàgia turística que empenta les persones a conquerir tots els racons del món, per llunyans que siguen.

En aquest sentit, resulta evocador també el retrat irònic que en fa Lawrence Osborne en El turista desnudo, un llibre divertit i intel·ligent on insinua que, per molt lluny que un hi vaja, sempre hi haurà un tour operator esperant-lo: «Aquesta mania de viatjar a tots els llocs, en un món que estem transformat en una terrible caricatura de les nostres pròpies fantasies».

Cap on anem, doncs, amb aquesta dèria de «conquerir» el món ?

Molta incertesa enmig d’aquesta qüestió, i potser com esbossa Ramon Aymerich al final del llibre cal explorar un possible retorn a la política d’austeritat. «No disculpo certes polítiques de la Generalitat, però al final són els agents privats els que fan i desfan, i el turisme –escriu- dinamitza i té fama d’aguantar quan tota la resta falla, però aquesta vegada ens ha arrossegat a tots. Si les crisis futures han de ser com aquesta, valdrà més que trobem un Pla B». I per bé que Aymerich té com a referència Catalunya, podríem dir, com el clàssic: de te fabula narratur!

Compartir el artículo

stats