Aquesta setmana va celebrar-se a l’Ateneu Barcelonès un acte dedicat a la figura de Carmelina Sánchez-Cutillas. Organitzat, entre d’altres institucions, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’hi van desplaçar fins a la ciutat per participar-hi les persones integrants de la comissió encarregada de l’Any Carmelina, a més de Lluís del Romero, fill de l’escriptora, l’actriu Mercè Sampietro i la poeta Dolors Miquel, amb les complicitats indirectes de Marta Pessarrodona o d’Enric Sòria.
Mentre escoltava la conversa dels participants, una felicitat immensa m’envaïa. En primer lloc, pel plaer d’escoltar el que allí s’hi deia, en aquella taula moderada per Verònica Cantó. En segon lloc, perquè estar allí, a la sala gran de l’Ateneu reivindicant la figura de Carmelina em va fer creure, encara que siga per uns instants, que vivim en un país normal. I en tercer lloc per evidenciar, una vegada més, la forma exemplar en què s’ha dut a terme l’any de l’escriptora.
Amb les commemoracions dels anys literaris poden passar, generalment, dues coses: que s’enfonse un autor (és a dir: que en un any en el que se suposa que n’és el protagonista, passe desapercebut) o enfortir-lo a base de musculatura de manera que assegure la seua vigència i supervivència per a les properes dècades d’estudiosos i lectors. Entremig, poden haver-hi tota classe de singularitats específiques que donaria per fer alguna tesi doctoral de comparativisme segons cada model de gestió, com ho hem pogut veure en les darreres commemoracions a Pedrolo, Capmany, Monserdà, Carner, Triadú o Felícia Fuster.
Recorde fa uns anys la polèmica que va haver-hi a França a propòsit de la celebració dels cinquanta anys de la mort de Céline, un fet que de seguida es va convertir en un debat nacional. Mitterand, ministre de Cultura del moment, va dir que l’escriptor figura com un dels noms cabdals de la literatura francesa i que la genialitat de la seua obra mereixia totes les celebracions literàries, però que el fet d’haver-se posat al servei d’una ideologia com l’antisemitisme, no permetia concebre el seu nom dins les celebracions nacionals. Si al nostre país els anys literaris es tractaren com una qüestió d’estat, com passa a França, segurament prendrien més rellevància.
Carmelina, que va ser menyspreada pels seus coetanis va passar a ser, inevitablement, invisible per a les generacions posteriors, sense edicions de la seua obra a l’abast. L’Any Carmelina no només ha permès posar-la en el lloc que li correspon, sinó que la difusió que s’ha fet de la seua figura al País Valencià, ha arribat a límits que tindrien poques comparacions, amb actes a tot arreu i una exposició que ha fet una gira vertiginosa, pròpia dels grans artistes del rock. I amb final feliç: al novembre podrem gaudir de la publicació de la seua obra completa.
