La qüestió de en quina llengua escriure sempre torna, com el pèndol (de Foucault), la mar o el reflux gàstric. Ni les llengües són innocents ni ho són els seus usuaris, que en literatura oscil·len entre la virtut abnegada, la fatalitat, la convicció o la culpabilitat; des de Guillem de Castro i Gil Polo. Seguirà sent així mentre hi haja escriptors i parlants de l’altra llengua.
Per això no es gens estrany que haja aparegut en només un any una fornada d’obres d’èxit més que relatiu -és a dir millor retribuïdes i reconegudes del que és habitual des de València estant o existint– escrites en castellà, iniciades o rematades al caliu apegalós de la pandèmia i amb resultats magnífics. I sense haver passat per la confirmació de l’alternativa a Madrid: al remat, escriure reclama valor però, per sort, no exigeix el traje de luces
Un fet simbòlic que recapitula el que dic és el premi Lletraferit a Manuel Vicent, un autèntic guardó a la trajectòria atorgat pels xicots de Drassana per superar el tòpic que converteix als llevantins en simples subministradors de proses exigents. Manuel Vicent afegeix sensualitat, humor i afectes. I de fa molts anys. Gràcies, mestre.
Són una colla d’autors que per una vegada encapçalen dues dones amb premis Tusquets successius a la butxaca: Dicen los síntomas (Bárbara Blasco) i Temporada de avispas (Elisa Ferrer). Compareixeran a la Fira del llibre. El dia 15, segona jornada de fira.
Ginés S. Cutillas, un cabanyaler que canta la seua particular elegia d’una infantesa entre marineries, llibres i laberints i les vides secretes dels habitants del jardí, on creu haver trobat la petja de les peülles de Satanàs: El diablo tras el jardín.
Cutillas es informàtic i documentalista, una cruïlla on les humanitats són ciència i la ciència no pot deixar de ser ben humana, cosa que no passa sempre. Cutillas té una espectacular bibliografia en el camp del microrrelat i el relat curt. Pre-textos ha demostrat una vegada més com de capaç és de ventejar l’excel·lència discreta.
N’ hi ha més, es clar. En aquestes pàgines ja comentàrem els casos de Jávea (de Alberto Torres Blandina amb Sagunt com a decorat de fons) i els relats de Paco Inclán -Dadas las circunstancias- que és el més divertit de la colla.
Un altre Paco, Paco Cerdà, ha escrit en El Peón quasi una història universal de la destrucció, l’itinerari incessant de la trituradora de persones que s’amaga darrere de la raó d’Estat i els fills de putes que la invoquen, dels perdedors sense història o amb una història tan menuda que pot ser trepitjada sense problemes , d’aquells Juguetes rotos que el cineasta Manolo Summers retratà, en temps del NODO, amb un pessic de mala llet i molta, molta pietat.
La documentació de Cerdà és impressionant, aclaparadora, però el text no perd tibantor i emoció perquè no tracta d’explicar-nos com vestien els hússars o el ritual del té al Japó, només registrar i confirmar els fets, un treball que fa suar, i suar molt, als bons periodistes. El llibre és magnífic i abissal, com ho és quasi tota la bona literatura. I editat en La Rioja per Pepitas (que eren de Calabaza en algun temps).
Són autors que poden treure frases completes en valencià sense destrossar la nostra llengua. Alguna cosa hem guanyat. Les cites d’autoritat no s’han de fer sempre en alemany.
