Del fons de la Ribera i després d’uns quinze anys de vida secreta es revelà al lector la novel·la L’estiu dels brivalls, de Francesc Viadel (Algemesí, 1968). Saben els budistes que del tarquim més repugnant brota la flor més bella: el nenúfar, «esa flor que usted tanto saca en sus versos» li digué un jardiner d’El Retiro a un Rubén Darío interessat per aquell espècimen).
Si dic que L’estiu dels brivalls és un dels relats més ben lligats, amb una ànsia desbocada de contar i, per això mateix, fill d’una robusta embranzida, no estaré pecant ni per afinitat amb l’autor ni per la nostra amistat.
No m’estranya que l’original rodara per les taules de premis i editorials com una flor maleïda. En la cultura en la llengua pròpia el que sobra són històries edificants i costumisme amb vídeojocs, aquella cosa d’educar als batxillers. El que vulga saber que busque que ja trobarà i al més burro que l’aparellen.
A L’estiu dels brivalls la famosa transmutació de la paràbola budista no arriba i ja només queda el fangar però també el fangar té llacor, que és el caldo nutrici anterior a tot. Aquí és on veig una limitació en l’estiu fragorós de la novel·la, un estiu que esclafa als desgraciats i als instal·lats amb idèntica fúria no sé si amb el patronatge o no de William Faulkner.
Al relat no li falta ni ambició, ni lèxic ni capacitat descriptiva però deixant de banda la lluita de classes que els més badocs del veïnat declaren extingida, aquella derrota general, el sabor de cendra que és el gust de boca que present i futur deixen als destruïts, ensopega amb una limitació: no entendre que en la més odiosa decadència hi ha una manera singular i de vegades generosa d’arruïnar-se, com deia el clàssic que passa amb les famílies infelices. Una ironia: la novel·la guanyà el premi Teodor Llorente qui veia en la misèria de les barraquetes dels collons un «casal d’humils virtuts i honestos amors». El valor de Manolo Gil, l’editor (Vincle) queda demostrat.
Queda intacta –cal dir-ho– la capacitat de l’autor per a l’escriptura apassionada de faules i versos (Ciutat. Dies insòlits). El morbo de L’estiu dels brivalls, abundant, no és, de cap manera, un esquer o un reclam oportunista, sinó l’exigència d’ una composició rigorosa.
