Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mary, Bloody Mary

Les clòtxines i l’espera

Les clòtxines i l’espera

El millor moment de les festes de Nadal és, per a mi, quan s’acaben. També és veritat que, una vegada passades, desitge que tornen amb la mateixa intensitat amb què se n’han anat. Aquest Nadal he perdut un vol que m’havia de deixar a New York i, a canvi d’això, m’he quedat a Oliva i sense lamentar-me de no estar en un altre lloc, que ja és estrany en mi. Perquè el Nadal és la millor època de l’any per fugir de tot. Fins i tot d’un mateix. Cada vegada conec més gent que intenta escapar de tot per aquesta època. Imagine que se’m produeix aquesta coincidència entre el meu entorn perquè vaig fent-me gran i a la majoria de les persones que conec també els falta cada vegada més la seua gent.

Sempre associem la felicitat a un lloc. L’enyorem, l’idealitzem i constantment l’evoquem. I ens equivoquem. Perquè mai no es tracta d’una qüestió espacial, sinó temporal. Allà on vam ser feliços, l’espai no era més que un continent. El contingut era un altre: era el temps, el nostre, amb el dels nostres. Passats els anys es pot tornar, amb més o menys enginy, a certs emplaçaments. Però m’ha costat anys convèncer-me d’això: que mai no és el lloc el que s’enyora, sinó el temps.

Aquests dies que les gambes han arribat a preus altíssims, m’han acompanyat les clòtxines, gràcies a l’escriptora alemanya Birgit Vanderbeke i a l’editorial Viena, que acaba de publicar Musclos per sopar, una novel·la altament recomanable, àgil i tensa, que en el seu moment va guanyar el premi Ingeborg Bachmann, un dels reconeixements més respectats de les lletres alemanyes. L’argument de l’obra és senzill i passa, com totes les coses importants, al voltant de la taula d’una cuina: una família espera el seu pare, que és fora per un viatge de feina i, per rebre’l, li han preparat el plat que més li agrada. L’espera es converteix en el detonant que comença a remoure i qüestionar el sistema que envolta els membres de la família, sobretot la figura del pare, amb el rerefons del pes i del paisatge de les dues Alemanyes i la constant imatge de la clòtxines.

En un dels seus poemes T.S. Eliot deia que havia mesurat la seua vida amb culleretes de cafè. La dialèctica de la cuina sempre ha estat el meu paisatge predilecte per situar les paraules i els moments més transcendentals, com passa en aquest llibre, que tot i no ser una obra mestra, la seua lectura resulta d’una tensió bellíssima, que s’agraeix encara més en moments com aquests, passades les festes. Perquè si a vegades ja és difícil seure a taula, esperar encara ho és més.

Compartir el artículo

stats