Si no m’he descomptat, els pecats capitals encara en deuen ser set: l’avarícia, l’enveja, la gola, la ira, la luxúria, la peresa i la supèrbia. Els he ordenat alfabèticament perquè no sé si hi ha cap ordre jeràrquic entre ells -que supose que sí. La luxúria, per exemple, té molta acceptació -privada, si més no- mentre que la mandra, curiosament, no ha tingut mai bona premsa. Els pecats capitals són, en qualsevol cas, els fonaments en què recolza l’església catòlica -en croada contra els «vicis» en què s’ha entretingut la població al llarg de l’existència. Els nusos d’un enfilat moral -moralitzant- que ha colonitzat les consciències potencialment pecaminoses. La por al més enllà i el consegüent autodomini preventiu han estat les armes d’erosió massiva dels desitjos transgressors.
Els pecats capitals també tenen la seua «literatura». Supose que la Divina Comèdia de Dante Alighieri -de la qual tenim una magnífica versió gràcies a Joan F. Mira- n’és la mare de totes les referències. Per la seua banda, els alegres llibertins i els heretges de totes les ortodòxies són els actors més pecaminosos -de paraula, obra o omissió- de la història de la cultura. Fars en la foscor, al meu parer.
Ara, l’editorial Fragmenta ha encarregat a set pensadors sengles assajos -divagatius i fragmentaris com mana el gènere- sobre aquells set pecats canònics. Me’ls he llegit divertit i complagut, com qui transgredeix vicàriament els llindars que havien establert els pecats. Com una manera innocent de repensar-ne l’anvers i el revers -el bé i el mal- de cadascun d’ells. Com una reivindicació retòrica de les «desviacions» de lliure disposició. Al capdavall, les actituds davant de l’inventari pecaminós delimiten el marc mental del catolicisme, però també d’una certa esquerra postmoderna més moralista i puritana com més va. Siga com vulga, aquests llibrets són un vademècum desinfectant contra tota pretensió de perfecció -d’absolut- en la terra. Contra les virtuts que imposen el rigorisme i la resignació en qualsevol de les seues formes. Contra la santedat com a objectiu vital. A favor, finalment, de «la salvació del cos» que reivindicava el Joan Fuster més hedonista.
Per què hem de renunciar al desig i la passió que ens convoquen a pecar? Aquesta és la pregunta existencial i definitiva que va i ve, ja en edat de merèixer. Ben mirat, només el desig i la passió ens desperten encara de la letargia vital en què ens volen les multinacionals de la por. Els darrers antídots contra una mort en vida de la qual hauríem de fugir com el dimoni de la creu. La desgràcia és que els apòstates estem, per decisió voluntària, lliures de pecat.
