No vaig conèixer mai personalment a Fina Cardona. Quan era una adolescent vaig llegir el seu Plouen pigues, un volum de poemes que rodava per casa, i tot i ser en aquells temps una lectora inexperta, fragmentària i atrotinada, ja vaig tenir la sensació d’estar davant d’una poeta que escrivia en la meua llengua, però que respirava d’una manera diferent. D’algú que s’havia banyat més a les aigües de l’Ouse que del Xúquer.
No ens coneixíem però compartíem bons amics, com Manolo Gil o Tona Català. A través d’ells en diverses ocasions li havia demanat que vinguera a llegir a la Poefesta. Em donava carabasses i sempre era igual: em trucava Manolo Gil i em deia «que Fina diu que no». I a mi, això, m’entusiasmava. Acostumada a tractar cada dia amb els artistes i les seues necessàries vanitats, això m’emocionava.
I com que mai no la vaig conèixer personalment, me la imaginava acabada d’aterrar d’Oklahoma, vestida d’astronauta, que és com saludava cada dia als seus amics a través de la xarxa, a Tona i a Manolo, a Toni Mollà i a Marisa Bolta, a Amparo Panadero, a Rafa Xambó i a Rafa Benedito. Cada matí seguia els bon dia que es desitjaven entre ells. I com que no la vaig conèixer, sempre l’he imaginada a meitat camí entre Patti Smith i una jove Joan Didion. Moderna i cosmopolita, amb un llenguatge sincer i ferm, autèntic, allunyat de la impostura i dels renovadors d’ells mateixos. És a dir: viatjada i amb bon gust.
Amb Plouen pigues va quedar finalista d’uns Premis Octubre fa més de quatre dècades. Parafrasejant la dita: darrere d’un gran guardonat sempre hi ha una gran finalista. Perquè ben bé mereixeria un estudi de cas els finalistes de la història d’aquest premi i la importància i la consistència, passats els anys, d’aquestes obres respecte a les guardonades al seu moment. La modernitat literària del nostre país s’entendria en una panoràmica dels finalistes d’aquest premi. Sempre per un quasi per part dels jurats. Segurament un país no està mai preparat del tot per a aquells que esdevindran eterns. Sempre per un quasi, per cert, es va passar la vida Carmelina Sánchez-Cutillas, ara feliçment reunida en una obra completa que fa vertigen a càrrec de Maria Àngels Francés i Joan Borja i editada per l’AVL.
Amb un aire cosmopolita de Patti Smith a la valenciana i d’una jove Didion al volant travessant per carreteres els deserts d’Oklahoma, a Fina Cardona, ara que ja no està, se l’ha de recuperar. No només per ressituar-la entre els seus contemporanis, sinó perquè s’emmirallen les joves generacions de lectors. Deia Darwix que un gran poeta és aquell que ens fa petits quan escrivim i grans quan els llegim.
