Al remat alguna cosa tindrà la literatura quan és un dels pocs oficis que poden evadir-se del circuit únic de creació de prestigi i respectabilitat que domina, com sabem massa bé, el diner.
I tot això malgrat la visió aberrant que presenta la literatura com una mena de llotja de productes de la impremta –també és això–, els successius plebiscits de l’excel·lència que són les llistes d’èxits i les cerimònies de consagració definitiva en una universitat americana en qualitat d’actor o d’objecte d’estudi.
Un trosset de literatura, només un trosset dels bons, pot amb els prescriptors i amb els proscriptors . Els sobreviurà a uns i altres en una mena de victòria final sovint secreta i pàl·lida. Anem al tall.
_____________________________
El carter fa anar el carret groc del correu, deixant-lo marxar sol. Ha descobert el que jo no havia vist: que el meu carrer fa una dolça baixada. Coses quotidianes amb un toc de màgia (...) és una bona imatge de la gràcia, la millor que he trobat en uns quants dies. Bo, això i una col·lecció d’articles de Julio Camba que puc llegir una vegada i altra sense cansar-me.
Jo, que no he passat de pedalar en la bici sense mans, tinc un respecte absolut pel funambulisme, els volantins i el patinatge sobre gel.
No em fie de les cames. Especialment de les meues: són fortes però insegures.
Fa molts anys un personatge ens oferí un forfait per a aprendre a esquiar en condicions molt favorables. Jo passava per una fase paroxística de confiança en mi mateix i, a més, venia una xica que m’estimava.
El viatge es va suspendre no recorde per què i la meua vida d’esquiador s’esllanguí en la condició, terrible segons com, d’inèdit. La xica seguí estimant-me –i jo a ella–el que és, també, una forma de gràcia i de patinatge no especialment innòcua.
___________________________
Didín Puig, valencianista acreditada, primera dona en els cursos de Lo Rat Penat, republicana d’ordre com son pare, un pare afusellat, tenia més de 90 anys i la coqueteria de no confessar-ho ni de deixar pistes. Una vella saludable i rient, una amiga que ja no tinc i a qui ja no li podré dur Le canard enchaîné i Le Monde, ni demanar-li que s’oblide de les danses de les terres altes de Birmània i es llance a ballar el rock n’ roll.
La meua Didin.
___________________________
Les relacions de parella són, com tantes altres coses, una qüestió de sort. Només el soldat veterà té una consciència cabdal de la seua vulnerabilitat.
(...) Un gest d’impaciència, un renec, una raó mormolada des de la cuina –impossible d’entendre des del menjador–, una simple paraula més alta que l’altra, pot moure un terrabastall, una separació provisional o definitiva.
Els que tenim una llarga experiència de vida en solitud, lliurement elegida o no, som allò que se’n diu «població més vulnerable» car no hem fet els esforços adaptatius que decoren la conjugalitat, els seus succedanis i aproximacions, i no tenim ni les crosses ni el tàndem per a marxar a dos sense fotre’s una colzada a l’ull.
Quan la ruptura més o menys llarga es superada i vius els beneficis d’una reconciliació (...) les diverses reaccions d’amics i coneguts, poden ser encabides en dues categories: hi ha els que et miren amb una barreja d’incredulitat més o menys divertida i de reprotxe atenuat o dissimulat (homes, la majoria)per suposar –amb proves o sense– que ets un paio inestable i que has fet de la inestabilitat una peça de convivència (marital).
Hi ha també els que s’alegren, vull pensar que sincerament (dones, la majoria) i proclamen de la parella recuperada un seguit de virtuts i qualitats potser certes.
___________________________
A les llacunes, fonts i rius vivien les nimfes. Eren obreres molt especialitzades i de la màxima utilitat, entitats femenines, carnals, que convocaven la sacralitat del territori aquàtic, el feien perceptible, sensual, inviolable. Perquè a Rússia i l’Índia, el riu encara es femení i maternal: Mare Volga i Ganga Ma. I la font l’articulació decisiva de la cadena de baules líquides que conformen la vida. Som un glòbul d’aigua, no m’atraparàs.
La lluita pel planeta serà religiosa o no serà. La magnitud del desajust exigeix molt més que pal·liatius: una nova empenta, un impuls tonant i tempestuós, l’energia del raig (...)colossals manifestacions d’una mar alta generadora i regeneradora.
«He arribat al cor de set boscos desolats/M’he parat davant d’una dotzena d’oceans morts/M’he endinsat deu mil milles en la boca d’un cementiri/I serà atroç, i serà atroç, i serà atroç/la pluja dura que caurà».
(A Hard Rain’s A-Gonna Fall).
_____________________________
Cuina molecular. La matèria té, en la seua intimitat, molt poc de material. Com un aire de tomaca de Ferran Adrià? No, molt menys.
No sé si tenim remei i en què podria consistir. Aleshores, per què escric?
Perquè jo no soc més remeier que la sàlvia.
Perquè és el meu ofici i no en tinc d’altre.
Perquè també vull reflectir la bellesa que em trobe al món, siga la bellesa molta o poca, efímera o perdurable, una minúcia o el crit del nibelung.
Perquè el món és mutant, sorprenent i divertit com una actuació del Harpo Marx. I delirant i desxifrable com un curs de física de partícules. També és dolorós i injust, però n’hi ha analgèsics.
Perquè s’ho mereix la llengua en que vaig escrivint-lo.
Perquè m’ho meresc jo.
Perquè sí.
Per que no?
__________________________
Mon pare –ho hauré d’aclarir ara– va fer de soldadet republicà els tres anys de guerra i, després, tres anys de mili amb els vencedors, precisament a Burgos i Sòria. Aguantar el fred és una tortura, però pitjor era la trinxera. Quan vaig deixar enrere els Montes de Oca, aquella tardor de 1986, vaig pensar que algun dia seguiria per aquelles serres la petja del meu pare, i pot ser atraparia algun missatge, ni que fora un senyal, una ensenyança desada per al meu profit en clau personal i intransferible.
Ni pruna.
Normalment soc més assenyat, però aquesta idea tornava una vegada i altra al meu cervell i, finalment, no és que en el camí de Belorado a Burgos no haja vist coses i estampes i gent de fort impacte, però no he trobat res d’això. Ho lamente. Ho confesse. Hauré de seguir sol. Pare.
___________________________
Jordi Morera és un pirata de bancal a l’aguait dels seus tresors: les tomaques que maduren, les carxofetes acabades de descarregar, la carn blanca dels corderets sacramentals de Salamanca.
És una cuina, la de Jordi, enamorada de la tradició, instintiva, magnètica –tot se li apega– i oberta als suggeriment dels comensals de manera que qui arriba com a client acaba per sentir-se un convidat.
En Jordi, la tècnica –molt resolutiva–, esta supeditada a la cara que en cada moment mostra la vida. És un pardal migratori amb algun negoci més enllà de Transilvània: mai no farà una cuina que l’encadene a la seua pròpia imatge i reputació.
De vegades me l’imagine com una mare salvatge, amb l’escopeta carregada, buscant menjar pels boscos de Manitoba.
