Venen temps difícils per a la llengua, a casa nostra. Potser també per això he seguit amb un entusiasme feroç l’encertadíssima campanya de promoció de la llengua «Sona tan bé» que ha realitzat la Diputació de València, un clip musical lliure de prejudicis que ha fet tremolar les xarxes i que fins i tot des dels Estats Units s’ha seguit amb devoció.
Venen temps difícils per a la llengua i ara més que mai, alenades d’aire fresc resulten altament estimulants. Acaba d’arrencar l’Any Joan Fuster i, d’ací uns dies, prendrà possessió la nova presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua després d’unes eleccions en les que ella i el seu equip van obtenir uns resultats de màxim consens. Aquell dia, mentre anaven realitzant-se les votacions, amb un Joan F. Mira eufòric que tenia al costat, pensava en el miracle de l’Acadèmia. No negaré que m’hauria agradat viure en aquest organisme almenys un dels seus episodis en els inicials temps de turbulències, però em quede, evidentment, amb la felicitat de presenciar un moment únic com el que està vivint de fa uns anys l’Acadèmia. I mentre els seus membres anaven votant, pensava en tota la feina que s’ha hagut de fer des de dins, durant tant de temps, perquè avui, els que acabem d’entrar, puguem gaudir d’aquests moments de feliç consens.
Les acadèmies de les llengües, arreu del món, sempre s’han vist com una espècie de museu arcaic amb el seu exèrcit de policies de la llengua, asseguts en cadires de vellut roig, envoltats de prestatgeries de fusta corcada i barallats entre ells per no haver donat suport, en el seu moment, a una proposta en lexicografia, per exemple. Des de fora, una acadèmia de la llengua pot semblar això. Però la realitat que, almenys jo, he viscut fins ara des de dins, és una altra. Més no pot divertir-me, aprenent cada dia amb els meus companys. Ho parlava amb l’amic Xuan Bello, quan fa uns dies vaig tindre la sort de trobar-me’l per casualitat a Lleida i que, com altres col·legues nostres com Bernardo Atxaga, Berta Piñán, Gioconda Belli o Manuel Rivas, formen part de l’acadèmia en les seues respectives llengües.
Quan Brines va entrara a la RAE, sempre deia: «yo soy un poco el poeta-florero de la RAE, porque allí los que trabajan, y muy bien, son los filólogos». A mi m’encantava quan em parlava de la RAE, encara que ja major i instal·lat a Oliva, ja quasi no assitia, però jo en aquell moment pensava quina sort, tenir acadèmies amb filòlegs i poetes, que tots tenen com a pàtria la llengua, uns lligada a l’ús i a la norma, i altres inevitablement a la infantesa.
