L’última Fira del Llibre de Valencia oferí una passarel·la o, més exactament, un tast de l’activitat dietarista en la nostra literatura. Dietaris n’han hagut en totes les èpoques, però l’arrancada general es va retardar (encara recorde a un editor que reclamava dietaris com una pescatera que s’adjudica a crits un lot de sardines a la subhasta del port). Un és fill dels seus procediments i és lògic, per exemple, que l’elegant dietari del poeta catarrogí Ramon Ramon -No se què mor- estiga impregnat de lirisme i una certa vaguetat conceptual.
Si tens inclinacions filosòfiques més que no la prosa contemplativa o narrativa, pesarà l’aforisme que és filosofia en dosis homeopàtiques.
Potser per pudor, tan espanyol, mes l’atàvic i perillós sentit del ridícul, les proses sense ficció, els diaris, memòries o (auto)biografies, els llibres de viatges entraren, com tantes altres coses, per alguna gatera catalana i temptaren a alguns fills de cases riques: Villalonga, Pàniker... tots sota l’ombra gegantina de Josep Pla, que ni era ric ni semblava sempre català, de tan clar com era, mentre, el de Llofriu deia dels noucentistes, i tenia raó, que semblaven escriure en txecoslovac.
‘El Salón de los pasos perdidos’
Dels dietaris s’ha dit que és una literatura d’idees. No estic d’acord, la novel·la i la poesia també en tenen d’idees, no massa, no més d’una per fulla, aconsellava Paco Umbral des de la seua trona a El País. I tenia raó, trobe.
El dietari, com tota la literatura realment universal, es beneficia de l’humor, però tan important com l’humor és la lleugeresa (que no la banalitat) i les ganes de jugar. Quan una nova entrada a les meues provatures dietarístiques m’ofereix la possibilitat d’escriure un conte, una etopeia o una cosa semblant, em sent molt feliç: sempre que no es tracte d’una simple anècdota collida del melonar d’anècdotes. Hi ha histories petites i a l’aguait que poden tenir la gràcia i l’oportunitat d’un gat fregant-se en les nostres cames. L’amabilitat de les senyores és imprescindible per a la feliç evolució de la literatura.
Queda molt lluny l’Espill d’insolències de Toni Mollà. No fa massa anuncià als amics i coneguts que trencava palletes amb Andrés Trapiello que escriu des de 1990 un Salón de pasos perdidos que és una novel·la en marxa de dimensions oceàniques
Un model asclat
Què fer quan un brillant dietarista, que ens regalà moltes hores de plaer i coneixement, s’ha tornat carca, remuga sense aturador i s’ha fet assidu de l’Adoració Nocturna, siga dit amb el major respecte?
Doncs agrair els bens rebuts i aprofitar l’avinentesa per a recordar que a més de l’ humor i la construcció del personatge narratiu, hi ha l’erudició intel·ligent i amena i l’ habilitat, precisió i oportunitat de les cites, tot un art, sinó és una pròtesi.
Molta gent critica l’abundància de cites en els dietaris de Mollà –Tot entra en el pes, El tercer toc– però no assenyalen que cada vegada les encaixa amb més sentit orgànic. La constància en el treball dona els seus fruits i Lourdes Toledo en La inquietud potser ha trobat una alternativa enginyosa per al problema de citar: col·locar les cites al principi de cada capítol a manera d’ epígraf més o menys lapidari.
La ideologia hauria de contar poc en dedicar-se a la literatura, però la real gana de vegades t’impulsa a fotre-li una garrotada a un reaccionari no per tractar les presumpcions de l’esquerra i la burrera dels gèneres amb salfumant, cosa que sense dubte es legítima i necessària, sinó per fer-ho amb poca o no cap amenitat
Valentí Puig és dels que no han trobat gràcia als meus ulls: és dens, doctrinari i transporta algunes idees per a la salvació d’Occident. Quina barra! L’ Occident, estimat, acabà en Hiroshima i Auschwitz. En el seu treball de valedor d’Ignacio Peyró trobe que Puig ha estat molt encertat. En Cuando fuimos periodistes, Peyró ataca la melancolia del viure amb una emotivitat de vegades excessiva però sempre noble i bella. Que més puc dir? És el meu preferit i de vegades els fills són millors que els pares.
El cas Garí
Ja fa temps que seguesc a Joan Garí trobe que es un dietarista madur i quallat. L’ he llegit des dels temps remots d’Un cristall habitat.
La mala idea del nostre veïnat –bàsicament moros encantats de proclamar mentre es mengen una dotzena de xulles que no hi ha més Déu que Al·là– pot assenyalar tota classe d’incongruències i limitacions en Garí i, potser són reals, però també ho són les seues armes d’escriptor ben esmolades, la diversitat de la seua producció i, com deia aquell, «la felicitat de l’estil». Garí que és de Borriana cita una observació de Baroja sobre els borrianencs: «Allí, ya se sabe, todo el mundo tiene la misma consigna: conservar lo que se tenga y robar lo que se pueda (sic)».
El dietarista valencià sol emetre queixes per l’escassa rendibilitat dels seus esforços però és el que jo dic: si vols fer duros amb la literatura –i no hi ha fórmules segures– escriu en castellà o anglès i prepara una novel·lota de 900 pàgines plena de nazis i tresors amagats, cases maleïdes, fenòmens paranormals i un extraterrestre redemptor. En tot cas, prendre’s seriosament és una pèssima idea i el principi d’un patiment amb tendència a fer-se cada dia més gros.
El colombià passava per allí
Un amic intel·ligent i molt llegit em va descobrir un dia al colombià Nicolás Gómez Dávila. Amb aquest nom podria ser un notari o un catedràtic de Dret Romà de Medellín, però no: és un constructor d’aforismes lúcids, brillants i reaccionaris. Un amic em dugué de Colòmbia tres volums de Gómez Dávila, quatre en realitat, però el seu nuvi, el nuvi del colombià no de don Nicolás, gelós, em furtà un dels tres llibres i el conjunt exhibeix des d’aleshores la seua condició de mutilat: Escolios a un texto implicito: «Los documentos són asesinos de las generalizaciones históricas».
O també: «Las virtudes atolondradas completan la tarea del diablo».
