Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Caixa d’eines

El Genovés, memòria viva

Demà, diumenge, farà un any que va faltar Paco Cabanes, el Genovés. Era un dia bascós, terriblement angoixós, que no presagiava res de bo. Un dissabte de tristesa infinita. Un 31 de juliol lligat per sempre més a la nostra memòria més trista. Com un punt de no-retorn del nostre món d’ahir, una frontera sentimental sense marxa a l’inrevés.

Aquells que vam tenir la sort de veure’l xafar les lloses dels trinquets encara veiem el Genovés fent el dau per davant o entrant a la pilota a l’aire, plantat davant de la llotgeta de baix. O buscant l’encaix del pis amb el primer escaló, allà on acaben els quinzes inversemblants. Per això, aquella memòria trista serà, també per sempre més, una evocació agraïda i eterna. Concentrada -si tanque els ulls, dret en l’escala del trinquet de Sagunt un 9 de juliol de 1995- en un rampell d’excitació nerviosa mentre Paco, al dau, dibuixa el darrer quinze d’una biografia descomunal. Pura màgia!

La màgia, diuen els antropòlegs, és un conjunt de normes socials que uneixen una comunitat d’afectes en un món suprareal. El Genovés va consagrar-se definitivament com el bisbe gros de la nostra tribu precisament aquell dia en una partida, en realitat, disputada contra la biologia. Una partida de llegenda, una fita inoblidable, un ritual irrepetible, gairebé situacionista, que, gràcies a l’audiovisual, tenim emmagatzemat per a les generacions de genovesistes que vindran. Amb aquell darrer quinze màgic, el Genovés va establir la festa major del calendari de la felicitat de la tribu. Quina sort en vam tenir, de viure-ho!

Cadascú és fill de la seues derrotes, pensem a partir d’una certa edat. Però també d’algunes victòries convertides en símbols inqüestionables. Al capdavall, una societat sense rituals -com una llengua sense metàfores- seria un ecosistema cultural sense esdevenidor, erosionat definitivament per la desídia i la colonització dels ídols antisentimentals que genera l’individualisme postmodern i tecnològic. Ben mirat, els rituals viscuts a flor del pell -com les partides del Genovés- aporten un univers de sentiments grupals més enllà de la immediatesa fugissera de què parla Byung-Chul Han. Som el que fem i el que veiem. Però també el que heretem. Som tradició i comunitat de records compartits. Per això, el nostre és també un món d’absències presents i vives.

«L’home», deia el vell Anaxàgores, «és el més intel·ligent dels éssers vius perquè té mans». Unes mans beneïdes en el cas de Paco Cabanes i Pastor, el Genovés de nom esportiu, el sant més estimat de la nostra processó laica i descreguda. El seu record viurà per a l’eternitat precisament perquè l’oblit és, per als cavallers de l’escala i les galeries, un impossible existencial.

Compartir el artículo

stats