Algun campió o campiona de la neurociència potser explique un dia perquè els fills de forns de pa trauen no sols aptituds literàries –com ara Estellés, Baroja o com l’autor que avui trac a ballar, Josep Ballester–, sinó aptituds decantades pel costat ferotge del malson i la tempesta, poesia, la de Ballester, intensa, visceral, panteista, entre pluges color porpra i un pastat de sang i semen. Romàntica. Sturm und Drang.
Com que la pandèmia va desbaratar les fires i presentacions i els programes d’actes (cadascú responga dels seus) el magnífic poemari de Ballester dormia entre els llibres seleccionats, en la lleixa més pròxima al flexo. Fins avui en què he reparat l’oblit o preterició. El Llibre de somnis acull un grapat de bons poemes. No és mal resultat, en absolut, encara que l’autor, com molta de la literatura que va fent-se pel món, potser abusa una miqueta de les cites i referències fins i tot quan estan molt ben dutes i van de Borges a Leopoldo Maria Panero, el boig.
Des del poema de presentació, Partícula de sal, el lector és somtés a una muntanya naturalment russa, d’emocions que sacsegen i commouen, et fan redolar avall i reprendre l’ascens, amb alguns cims memorables com en (del dimoni): «Quin corcó afamegat rossega, dia i nit, / les pèrdues com fusta agraciada de roure? / Per quina puta regla de tres l’arquitecte del malson oblidà el mapa de tornada? / On són els milers de versos llegits?»
Son, sense dubte, en la àmplia panera del record, dels anhels, allà on ferren els cavalls desbocats del desig o hi ha la por o la promesa d’una restauració.
I és que hi ha dues classes de poetes. Els romàntics i els que no són poetes.
Referències, veus desaparegudes o consagrades que assenyalen un camí d’epigrafies, un bon aprofitament dels refranys i frases fetes (que en altres mans produirien diarrea) i versions excel·lents de contes tan clàssics com el de Blancaneus i els Set Nans, amb una resolució naturalment perversa i no poca astúcia en la recuperació de Lewis Caroll i les seues ninetes desmanegades, son també eines d’un treball líric, el de Ballester, tan ben endreçat .
Akira Kurosawa, per a qui cada ser humà és un geni mentre somia –una convicció que altres escriptors i pensadors han formulat amb mots quasi idèntics– es mereix tot un capítol del poemari.
Un Freud crepuscular, amb un jardí a Londres que ja no li aprofitarà i l’únic consol de la morfina, es convocat pel poeta. Dues vegades, la primera en un llibre d’exilis i desterraments de fa uns anys –Diàspores– que també es un treball quasi tan interessant con aquest Llibre dels somnis. Volia recomanar un llibre i, al remat, són dos els patrocinats. Potser el lloc i el joc de la literatura siga la extraterritorialitat.
