Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La ‘Gramàtica Valenciana’ i ‘El valencianisme de Sanchis Guarner’ pugen l’autoestima

El llibre conté un interessant apartat final anomenat «Cloenda. El fracàs permanent».

La ‘Gramàtica Valenciana’ i ‘El valencianisme de Sanchis Guarner’ pugen l’autoestima

El valencianisme de Sanchis Guarner, d’Abelard Saragossà, editat per Àrbena, porta per subtítol «Un valencianisme humaniste i moderat», qualificació que ja implica una valoració molt positiva del gramàtic que dona nom al llibre, per part de l’autor de la publicació esmentada. De Manuel Sanchis Guarner és normal fer una valoració molt positiva; entre altres coses, pel seu humanisme, precisament, per la seua solvència lingüística i professional i per la seua categoria intel·lectual. La seua divisa era «buscar sempre el diàleg, els acords i la concòrdia entre els valencians; va ser sempre un intel·lectual al servici del seu poble», com apunta el professor Saragossà.

El llibre que comentem és una biografia intel·lectual de l’autor de la Gramàtica valenciana i de La llengua dels valencians, i és també una anàlisi de gran part del valencianisme lingüístic del segle passat i alhora és un assaig per un model de valencià «natural, identificador, assimilable i practicable, tant escrivint com parlant en públic», «oposat a l’essencialisme i elitisme», com era la visió de Sanchis Guarner, «que desplega un ideari humaniste i compromés, que mantingué tota la vida», com diu Saragossà, que afirma també que «el seu ideari és tan aplicable en 1950 com en l’actualitat». També assenyala i lamenta que la Gramàtica valenciana va ser postergada (per l’essencialisme i l’elitisme lingüístics) des del mateix any de la seua publicació, i la marginació durà tota la vida del gramàtic.

El llibre El valencianisme de Sanchis Guarner consta de cinc parts. La primera deduïx els principis que el nostre autor seguia per a elaborar el model lingüístic que pensava que els valencians necessitem. La segona part contrasta la concepció del model lingüístic valencià que tenien Sanchis Guarner i Joan Fuster. La tercera mostra a través de quines accions la Gramàtica de Sanchis Guarner va ser marginada a partir del mateix any de la publicació, 1950. La quarta part fa una biografia del Sanchis Guarner gramàtic, des dels anys trenta fins a la seua mort. Finalment, la darrera part compara la Gramàtica de Sanchis Guarner i la de Carles Salvador, i indica per quines raons la de Sanchis Guarner és prou superior des de tres punts de vista: el de la teoria gramatical, el de la normativa lingüística, i també el de la didàctica. Al llarg d’eixes cinc parts, el llibre deduïx que Sanchis Guarner tenia uns valors molt positius en el camp humà, en el social i en el gramatical. A causa d’això, podem dir que este llibre, a més d’estudiar el gramàtic i la seua Gramàtica, també és un homenatge a Manuel Sanchis Guarner.

La Gramàtica valenciana, de Sanchis Guarner, referida extensament en el llibre que ressenyem, es va publicar, per primera vegada, en 1950, per l’editorial Torre, i en 1993, va ser reeditada per Alta Fulla, a cura d’Antoni Ferrando. Ara l’ha reeditada Àrbena, editorial que té una orientació clarament valencianista de reflexió sobre la llengua, que aposta per llibres que investiguen, indaguen i expliquen el valencià del segle XXI. Edició a cura de Juli Jordà, Abelard Saragossà i Vicent Satorres. En el pròleg de la primera edició de la Gramàtica valenciana deia Francesc de Borja Moll, coautor amb mossén Alcover del Diccionari català-valencià-balear, que «La Gramàtica de Sanchis Guarner representa no menys que la inauguració d’una època nova en la lingüística valenciana: l’època de la superació del diletantisme –carregat de mèrits per la seua laboriositat, però desorientat i desorientador– i la implantació de la tècnica, del mètode científic del professional ben format». Per la seua banda, Abelard Saragossà, en l’edició d’Àrbena, setanta-dos anys després de la primera, diu: «He apuntat més amunt que la gramàtica de Sanchis Guarner destaca per tres factors: per l’ideari social que conté, pels principis que guien el model lingüístic valencià que proposa, i pel contingut gramatical».

El valencianisme de Sanchis Guarner conté un interessant apartat final anomenat «Cloenda. El fracàs permanent», de Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles, fill del lingüiste que dona nom al llibre que ressenyem. Es tracta d’un text no molt llarg, però substanciós i incisiu, de sis planes, a on l’exmembre del Consell Valencià de Cultura descriu algunes de les vivències de son pare, fracassos (que no són tals, en la meua opinió) inclosos. I són particularment d’interés les referències a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Ell va ser un dels principals impulsors de la seua creació i començaments. Diu: «En l’Acadèmia s’han ajuntat diverses sensibilitats, s’ha treballat molt i bé, i jo pensava que havíem assolit la normalitat», però no, perquè mostra també la seua preocupació pel futur d’esta, especialment després de l’Acord de Cooperació per una Normativa Inclusiva i Unitària, amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Comissió Tècnica d’Assessorament Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, perquè ell considera que ni la «igualtat» ni l’«horitzontalitat» entre els tres organismes firmants estan clares en eixe acord, ja que s’establix la preeminència de l’Institut d’Estudis Catalans, com a referent normatiu d’esta llengua, per damunt de l’AVL i de l’organisme balear firmant també. Sanchis-Guarner Cabanilles explica que en el projecte de creació de l’AVL que tenia una «dèria personal per a impedir la submissió de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a cap altra institució de l’Estat Espanyol, inclòs l’Institut d’Estudis Catalans». També es referix cruament a l’evolució del valencianisme després de la Guerra Civil espanyola, quan diu: «En lloc de ser un moviment autòcton, unitari, popular, democràtic i d’obediència estrictament valenciana, es va fracturar en dos bàndols: folklorisme, anticatalanisme, blaverisme», per una part, «i l’altra va caure en l’elitisme i inclús en alguna forma de despotisme il·lustrat».

Explica Abelard Saragossà en El valencianisme de Sanchis Guarner que «des de la joventut fins al final de la vida, Sanchis Guarner va ser una persona arrelada i identificada amb la seua societat; una persona unida a la història valenciana; i, per això mateix, era realista, madura, equilibrada, constant en el treball i en les idees, predisposada al diàleg i a la concòrdia, democràtica. La seua concepció del valencianisme no solament era positiva en el segle xx: també ho és ara, i ho serà en el futur. Parlar del gramàtic valencià no és només parlar d’ell: també és raonar sobre una concepció del valencianisme atractiva per a molts valencians. Ben mirat, Sanchis Guarner hauria de ser considerat un humaniste clàssic. […] Realment, l’intel·lectual valencià tenia moltes característiques ètiques admirables; i, tant per això com per la seua dedicació a la societat valenciana, es mereix que perdure en el record i en l’estima del poble valencià. Però la memòria d’un autor només perdura si és llegit». Per tant, per favor ¡llegiu la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner! Vos pot pujar l’autoestima pel valencià. I llegiu també El valencianisme de Sanchis Guarner, que l’analitza i la conta molt bé. I com ha dit algú, la ressuscita.

Compartir el artículo

stats