La meua primera connexió sentimental amb Lisboa i la cultura portuguesa va ser Eusébio da Silva Ferreira, el millor futbolista de la història d’aquell país. Nascut al que ara es coneix com a República de Moçambic, Eusébio va ser, primer, un davanter i després un mitja punta, d’una elegància africana que va exhibir orgullosament amb el sobrenom de la Pantera Negra. Anys després, l’atzar biogràfic em va portar als braços metafòrics i, per tant, doblement sentimentals, d’Amália Rodrigues, la Rainha do Fado, aquell estil musical que va elevar la melancolia fatalista a expressió estètica suprema. Una altra baula decididament complementària.
En paral·lel, com un rellamp enmig de la darrera foscor franquista, el 25 d’abril del 1974 va arribar la romàntica Revolució dels Clavells a la qual José Alfonso -que va morir, el pobre, un 23 de febrer!- va posar banda sonora amb Grândola, Vila Morena. «Em cada esquina um amigo/em cada rosto igualdade/Grândola, vila morena/terra da fraternidade, /O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti ó cidade!» Una revolta, tan militar com ciutadana, que als joves despenjats de les eufòriques reivindicacions del 68 francès ens va fer sentir vida i esperança. El clavell taponant el fusell i el cartell de fraternitat entre el civil i el militar eren tota una novetat identitària per als fills i nets de derrotats: «MFA, Povo, Povo, MFA».
Per a desgràcia nostra, els puristes de la revolució van decretar que el final de l’Estado Novo havia de comportar alhora el de les famoses tres efes que, segons ells, el representaven: Fátima, Fado i Futbol. Potser gràcies precisament a la Mare de Déu de Fàtima, però sens dubte a Eusébio i l’emperadriu Amália Rodrigues, aquella revolució va superar l’esbiaixada mirada classista i va enfortit la nostra cadena sentimental amb una cultura a la qual a poc a poc es van afegir Fernando Pessoa i els seus heterònims, l’inacabable lucidesa de José Saramago i, capità dels capitans, el dietarista Miguel Torga i La creació del món.
Feia anys que no visitàvem Lisboa malgrat la seua bellesa urbana i el valor afegit del bacalhau. Hi hem tornat passat el guaret de la pandèmia. Geografia física i pecats de les papil·les gustatives a banda, Lisboa ha esdevingut una ciutat clònica de totes les que tenim a la vora, un escenari culturalment redundant en què, com a París, Roma, Amsterdam o Barcelona, entre moltes altres, la mirada del turista ha generat una demanda globalitzada i estàndard que en condiciona l’oferta. Un lloc en què la nostra vella memòria sentimental jau soterrada sota la turistificació que imposa la ciutat postmoderna. Una memòria que, per paradoxal que semble, només podem recuperar per mitjà del fado més trist.
