Limónov: filibuster enamorat

No s’ho creuran però prop de l’ancianitat he descobert un autèntic clàssic i a més en llengua russa. Li diuen Eduard Limónov i és la primera vegada que m’arriba una obra seua –via el segell Marbot i la traducció al castellà– quan mig món sap coses de Limónov gràcies o a causa de la biografia que li va dedicar Emmanuel Carrère. Impossible ignorar el llibre.

És el problema de les biografies i més si són d’autor reconegut com és el cas: fan més gros l’expedient d’invencions i atribucions del personatge, tot ajornant el plaer de llegir-lo directament.

Limónov narra d’una manera un tant eixuta i malvada, sempre desafiant, sovint divertida. Una prosa insurrecta per a una història de desamor que punteja una deliciosa galeria d’extravagants així com les maniobres brutes, tortuoses i sempre nobles per tal de reivindicar-se com a poeta, intacta la seua mala llet: «Als de Leningrad els agrada la fofa eloqüència, l’afectació, el manierisme i el pseudoclassicisme, troben que els meus versos són massa senzills». I en un altre lloc: «Mai no seré un Nabokov, mai no perseguiré papallones pels prats suïssos amb cames anglòfones i peludes».

I tot això sempre amb l’esperança de follar més i millor, objectiu que acomplirà de manera més satisfactòria que als carrers de Nova York, en anar-se’n a França i tornar després a Rússia perquè com diu el mateix Limónov per a certes classes d’amor cal instrumental apropiat i «això no és un tràmit menor».

La formació d’un bandejat.

Comparat amb Limónov, Tom Wolfe és un escolar d’un internat suïs. L’aposta de Limónov és radical i el seu ídol Johnny Rotten, de Sex Pistols. Cobra el subsidi dels desgraciats, però no pensa treballar en res que no li agrade. L’alternativa és la vida espartana. Nova York és ell i la seua circumstància: l’aparador més gran del món, una benedicció per a un narcisista que es passeja, incansable, la ciutat amb unes sandàlies de fusta, tacó de plataforma, pantaló i xopetí blancs, jaqueta morada i camisa d’encaix. Un dandi que s’alimenta de col fermentada, sol i sexe. Fins i tot el sexe amb negres dels quals espera una mica de tendresa que no ha sabut donar-li la seua Elena maleïda, allunyada, omnipresent, la seua esposa per a tota la vida que ara desdejuna la cocaïna que li arrima un pintor francès molt mediocre.

Limonov, que no té instancia censora interna, com a bon punkie, no ha dubtat en falsificar el seu visat amb les còmplices autoritats israelianes o al seu pesar, la cosa no està clara, i té alguns contacte amb els troskos del Partit dels Treballadors (els troba petitburgesos).

A aquestes alçades ja ha descobert l’explotació política dels dissidents i exiliats soviètics: la merda del subsidi per a la infanteria i l’il·lustre Solzhenitsin exhibint la seua beateria amunt i avall.

Ara veu Amèrica com el vedell d’ or, com una ànima corsecada: no veu res de profit per aquesta banda: les ànimes enverinades per la propaganda ignoren que a la quasi putrefacta Unió Soviètica és possible accedir gratuïtament a l’educació superior i a la sanitat gratuïtes. I que tenen dones matemàtiques, astronautes i conductores del bus. Ara es deixarà dur per l’amor i el sacrifici, per la flagel·lació, atret per les exigències compassives per a que en l’ànima fermente una oportunitat de redempció. De redempció de què? Més rus, impossible, però de moment no se n’anirà a una cabana als Urals: és un gos vagabund i urbà que tracta de paletos a tots els que no són de Moscou.

Altres mèrits no sé si els tinc però soc un cul mal de seure i he trobat en Moscou (1995) un especial acolliment: més tendresa en un minut que en una setmana en Dallas. Apanyeu-vos com us semble, és un testimoni, no una recomanació: no mantindré debats.

Autor i militant clandestí

El llibre que en castellà ha vingut a portar-nos l’editorial Marbot

Es titula Soy yo, Édichka (a espai amb els hipocorístics, el rus en té mitja dotzena per a cada nom) que és el mateix llibre que en França es va dir Le poète russe préfère les grands nègres i sospite que el mateix que en altres oportunitats no massa triomfals s’ha titulat Historia de un granuja o Historia de un servidor o El hombre sin amor de Fugencio Pimentel, editor. Si busquen edicions en castellà o català es trobaran amb el tal Pimentel, que li publicà, també, El libro de las aguas, i les Ediciones de Oriente y el Mediterráneo. Amb tots els respectes, no són Planeta i n’estem agraïts igualment.

Tampoc no sé si Memorias de un fracasado s’ha publicat aquí.

No és només que Limónov haja acreditat que «té obra», sinó que la seua disciplina per allò que l’interessa li permetia abocar un llibre en poques setmanes. Les setmanes on, convertit en líder polític, passava de la presó a l’alcova i de l’alcova a la presó, sempre pobre, sempre altiu: el seu cap de temples rapades i coberta abundant i alterosa en forma de brotxa d’afaitar maltractada, concebia i gestava noves històries sempre al voltant de la seua persona: és un poeta que, eventualment, ha descobert les possibilitats de la prosa, també de la prosa d’agitació.

Putin l’envià a la presó de la mateixa manera que empresonava als militants del Partit Nacional Bolxevic en remeses de 35 o 40 militants.

Una guerra que sí seria la seua.

Limónov va combatre en les guerres balcàniques com a soldat de Sèrbia, aliada de Rússia. El mateix que va fer Peter Handke en el terreny de la lluita ideològica, el que li va reportar la condemna sense pal·liatius d’un Occident a cada dia que passa més reclòs en el seu univers de certeses viciades i intocables i els conceptes pervertits de llibertat i democràcia. Què hauria fet –pensem ni que siga per diversió– Limónov arran de la guerra d’Ucraïna, ell que s’havia criat a Jàrkov– si no haguera mort abans? No tingueu cap dubte: combatre la misèria moral d’allò que s’anomena Occident per tal de perllongar i doblar el dolor dels combatents, per a avançar les seues posicions al voltant d’ una Rússia de llengües, cultures i pobles on la brutalitat de l’estat i dels usos polítics són la contraimatge d’un país en permanent setge dels autoproclamats bons de la pel·lícula. Però un país on personatges com Limónov, fan emergir com un misteriós corrent de retorn, les perles de la compassió .

A trobar aquesta classe de perles es va dedicar Limónov que, parlant de pel·lícules, inclús en té una dedicada: The ballad of Eddy de Kiril Serebrennikov (2013).

L’oportunitat dels nàsbols

Nàsbols era el nom que prenien els militants del Partit Nacional Bolxevic. No és un invent rus sinó alemany, concretament d’Ernst Niekisch que, a través de la semblança que li va fer Ernst Jünger trobe que li era més fàcil fer la llista del que repudiava que formular alguna proposició positiva. Pot semblar el cas de Limónov, però no. Limónov es com un riu d’alta muntanya de clar, però es contradictori, exhibicionista i ha dit el que tenia que dir en el llenguatge de la poesia: commoure, dinamitar, alçar el vol.

Molta gent considerava als nàsbols uns feixistes basant-se en la seua faramalla de calaveres, banderes i tatuatges, però crearen una alternativa a Putin –L’altra Rússia– amb un exprimer ministre i el cèlebre jugador d’escacs Kasparov. I Limónov es lliurà de miracle del cigarret de poloni que matà Litvinenko.

Putin li donà al problema la solució habitual: dur al dissident a la presó i enreixar la seua proclama. Uns 60.000 militants arribà a tenir el PNB (res a veure amb els nacionalistes bascos)i no sols de persones marginals o maltractades –de tota manera les preferides de Limónov junt amb els gamberros, entremaliats i delinqüents–sinó artistes, escriptors, estudiants i professionals, gent de bona fe, nores a veure amb «las personas de bien» de Feijóo: potser molt més del que la Unió Europea ha sabut donar-li al món.

Ja sabeu: hi ha un escriptor magnífic, carregat de comentaris mordaços i sentit de l’humor, un senyor escriptor al que algú li hauria agradat sepultar viu sota una llosa de marbre mentre li ploraven mitja dotzena de vídues trenta anys més joves que ell.

Suscríbete para seguir leyendo