Elizabeth Jane Howard: Un clàsic literari encara per descubrir

John Updike (1932-2009) deia que la tasca de l’escriptor és «descobrir la bellesa en allò ordinari». Una cosa a què sembla contestar James Salter (1925-2015) en un dels seus contes, de pròxima aparició a Espanya: «Allò que és poderós és un indici d’una vida més real». Tots dos tenien raó i, a més, tots dos ho van aconseguir: en la seua obra van transcendir allò quotidià i van mostrar els misteris ocults en la vida comuna i corrent. Un èxit narratiu gens senzill, només a l’abast d’uns quants, alguns d’encara molt desconeguts per al lector majoritari, almenys a Espanya. És el cas d’Elizabeth Jane Howard (1923-2014), que va ser contemporània d’Updike i de Salter i de la qual aquest any se’n celebra el centenari del naixement (el 26 de març) sense prou escarafalls literaris.

La britànica és un d’aquests clàssics encara per descobrir, a què s’arriba per recomanació d’un amic dels gustos dels quals et fies, amb criteri però sense ínfules ni tonteries, que et parla d’ella amb la il·lusió d’haver trobat un plaer secret. Aquesta persona, en el meu cas i en molts altres, va ser l’editora Belén Bermejo, que va morir el juny del 2020. Ho reconeixen a Siruela, l’editorial que ha recuperat Howard al nostre país: Bermejo va ser la millor prescriptora dels seus llibres, sobretot a Twitter, sí, però també en aquestes converses que fan que la vida real continuï sent més vibrant que la virtual.

Després de mantenir una d’aquestes xerrades amb ella, vaig començar a llegir la saga de Los Cazalet, composta per cinc novel·les escrites al llarg de més de dues dècades (entre 1990 i 2013): Los años ligeros, Tiempo de espera, Confusión, Un tiempo nuevo i Todo cambia. En aquesta, la seua autora recorre els anys més convulsos de l’Anglaterra del segle passat (del 1937 al 1950) a través de les aventures d’una adinerada família de classe alta, i la seua lectura és un pur goig. Com sempre em passa quan una obra em fascina, vaig voler esbrinar-ho tot sobre aquella autora, sobre la seua vida i miracles. I vaig trobar una figura tan majúscula en l’aspecte personal com en el literari.

Elements autobiogràfics

Nascuda a Londres el 26 de març de 1923, la seua mare va ser ballarina dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev i el seu pare, comerciant de fusta, la mateixa ocupació que té el patriarca de Los Cazalet, una obra bastant més autobiogràfica del que sembla. A Elizabeth Jane Howard: A Dangerous Innocence, Artemis Cooper afirma que les tres joves protagonistes de la saga són diferents versions de l’autora, una cosa que ella mateixa va reconèixer en el seu moment, en especial Louise. La falta de confiança va marcar la novel·lista des de la seua infància, com confessa en la seua autobiografia, Slipstream, encara inèdita a Espanya. El seu primer marit (va tenir tres matrimonis), amb qui es va casar molt jove, als 19 anys, a la recerca de la seguretat que mai va tenir a casa (mentre la seua mare sempre va preferir els seus dos germans, l’afecte del seu pare cap a ella va esdevenir abús sexual), era fill del capità Scott, el que va explorar l’Atlàntida.

Amb ell va tenir una filla, Nicola, però el seu matrimoni va durar poc, exactament el temps que ella va trigar a adonar-se que el que realment volia era ser escriptora (abans, havia treballat com a model i com a actriu). El 1950 va publicar la seua primera novel·la, The beautiful visit, amb què va guanyar el John Llewellyn Rhys Prize, i un any després va aconseguir el divorci. Del seu segon i breu matrimoni amb un executiu australià poc més es pot dir, segurament perquè el seu tercer i últim marit va ser l’escriptor Kingsley Amis, amb qui va estar casada durant 18 anys, entre el 1965 i el 1983.

Amors i novel·les

Aquella unió la va convertir en madrastra de Martin Amis, que sempre ha dit que va ser ella, i no el seu pare, que el va animar a convertir-se en un escriptor seriós. «Li vaig donar una còpia d’Orgull i prejudici i vaig fer que el llegís», va dir l’autora en una de les seues últimes entrevistes, el novembre del 2013, en la qual també va assegurar que «Kingsley pensava que les dones eren per cardar i per cuinar».

Va ser Howard qui el va abandonar i l’escriptor mai va voler tornar a veure-la, fins al punt de referir-se a ella en les seues memòries com la «meua segona dona», mai pel seu nom. Va tenir affaires amb Arthur Koestler, Kenneth Tynan, Laurie Lee o Cecil Day-Lewis (el pare de Daniel). Per les festes que organitzava els caps de setmana a la seua casa de camp passava tot aquell que aspirava a ser algú al Londres literari de l’època, del qual Howard, després d’anys carregant amb la injusta etiqueta de dona de, ja era una figura insubstituïble, per dret propi i amb caràcter.

Autora de gairebé una vintena de novel·les, entre les quals destaquen Una larga mirada, Como cambia el mar (l’actriu Kristin Scott Thomas va aconseguir fa poc els drets per portar-la al cine) o Después de Julius, per esmentar les publicades al nostre país, el 2001 la BBC va adaptar la saga de Los Cazalet a la televisió (a Espanya, la sèrie va poder veure’s a la plataforma Filmin) i a la ràdio amb gran èxit, i un any després la seua autora va ser nomenada Comandanta de l’Orde de l’Imperi Britànic.

S’estima que quan Howard va morir el 2014 el seu patrimoni ascendia a 1,3 milions de lliures (gairebé 1,5 milions d’euros), de les quals no va deixar ni un sol penic al seu fillastre, ja que considerava que Martin Amis ja era prou ric. Va tenir quatre nets i onze besnets. «Soc més bona àvia que mare. I no aniria més enllà d’això», va arribar a dir en l’esmentada entrevista, concedida a Sabine Durrant. Llavors, la periodista també li va preguntar si la preocupava la mort. «Sí. Crec que li tinc por. Un dels inconvenients de no creure en el cel o en Déu és que penses en tu mateixa una mica com una llavor de dent de lleó, vas a la Terra i això serà tot. A algunes persones no els importa, però jo no vull deixar els meus amics. I ja he passat per prou coses per saber que no vull morir de dolor. És massa esgotador i difícil», li va contestar. Va morir a la sa casa de Bungay, a Suffolk, un mes després. Tenia 90 anys.

Fenomen editorial

«Durant moltíssim temps, Elizabeth Jane Howard ha sigut una perfecta desconeguda, i no només a Espanya, sinó a Europa en general. En canvi, al seu país natal, és una figura popular. Los Cazalet va tenir moltes vendes i, després que la BBC adaptés la saga, la difusió va ser massiva. Va deixar de ser només la dona de Kingsley Amis», assegura Julio Guerrero, editor de la seua obra a Siruela. No obstant, per sort per als seus lectors europeus, «en els últims anys hi ha hagut un interès creixent per recuperar la seua obra per part d’importants editorials, que han portat de tornada els seus llibres, començant per la saga de Los Cazalet. S’ha convertit en un petit fenomen editorial».

Entre aquestes editorials hi ha la mateixa Siruela, que el 2017 va publicar el primer llibre de la pentalogia, Los años ligeros. Una recuperació que, segons reconeix Guerrero, té una part del seu gust personal per les novel·listes angleses del període de postguerra. La proposta els va arribar, com passa tantes altres vegades, a través d’un agent literari. Tot i que aquest nom, el d’Elizabeth Jane Howard, ja havia començat a córrer, com un rumor, a les fires. «És una cosa que passa sovint, ha passat fa poc amb Angela Carter. Vam pujar una mica al que després seria un fenomen. El principal motor és Itàlia, allà s’hi han bolcat els lectors, la premsa...».

Comparada amb Barbara Pym, Elizabeth Bowen, Sylvia Townsend Warner, Elizabeth Taylor o Muriel Spark, Guerrero considera que Howard té moltes similituds amb Iris Murcoh, tot i que amb matisos. «Ella és una delicada observadora del món en el qual es mou a un nivell molt íntim, des dels nuclis familiars fins al matrimoni com a constructe social. Però, alhora, és capaç de combinar el canvi brutal que té Anglaterra des de la Segona Guerra Mundial. Està molt atenta a això, passa revista a totes les classes socials, i això es veu molt bé a Los Cazalet, on està tot perfectament radiografiat i en cap moment fa la sensació que es tracti d’un observador extern, sí amb bisturí, però no freda en la seua mirada, amb una enorme capacitat d’empatia, sobretot amb els seus personatges femenins, que a totes les seues novel·les tenen un paper protagonista».

Com diu Guerrero, «afortunadament, ara està en boca dels lectors». Fora d’Anglaterra, el seu nom ja no és la postil·la al de Kingsley Amis. «Tota aquesta part de dona molt lliure, tirant-se a l’esquena totes les convencions socials de la seua època, vivint una vida que no s’esperava d’ella... Escriu aquestes novel·les alhora còmodes i incòmodes, no tot el que planteja és fàcil de digerir d’entrada, els matrimonis són disseccionats amb tota la cruesa de les relacions de parella, les infidelitats, el desgast del temps... És una narradora mestra». I de nosaltres depèn que ho continuï sent.

Suscríbete para seguir leyendo