De Nàpols a Xàtiva

Aquest mes he viatjat, per primera vegada, a Nàpols. I he passejat per la ciutat amb un guia d’excepció: l’amic i poeta Josep Piera, que va viure a la ciutat fent de lector l’any que vaig néixer i ara, temps després, torna a ella. Des de fa uns anys amb Piera juguem a anar acomiadant-nos junts de les seues ciutats. Recorde un viatge amb ell, per a mi mític, a Buenos Aires. Ell tenia clar que anava a ser l’última vegada que anava, i jo, la primera d’algunes que vindrien. Mentre ell s’acomiada de les ciutats jo les descobresc al seu costat. Torne sovint a la imatge, els dos, jugant a la ruleta d’un casino flotant. A Buenos Aires està prohibit el joc, i fa unes dècades un buit legal va permetre la instal·lació d’un casino dalt d’un vaixell ancorat en aigües que pertanyen a l’Estat Nacional. Una virgueria sensacional.

He pensat molt aquests dies en l’Argentina ara que s’han celebrat les eleccions, que és un país que no té remei i, alhora, disposa de totes les llibreries del món i d’una sala de cinema en cada cantonada. Quan viatge m’encanta anar als mercats i als casinos de les ciutats, encara que sempre perd. Algunes vegades guanye, però no sé què em passa però mai em retire quan vaig guanyant, sinó en el moment en què perd tot el que estava disposada a jugar-me. Quan era una adolescent anava al casino amb el meu avi, i allà em sentia com si haguera ixit d’una pàgina d’El gran Gatsby. I amb el temps també vaig freqüentar-lo amb una poeta amiga, Teresa Pascual, que vigilava els números com si estiguera comptant la mètrica d’un poema.

En pocs dies de diferència als dos poetes se’ls homenatja. A Josep Piera el dissabte passat el van distingir amb un reconeixement a la seua trajectòria dins els Premis Literaris de Gandia, la seua ciutat. I a Teresa Pascual, el dijous que ve se celebrarà una Jornada dedicada a la seua obra organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En realitat, una de les coses que més m’agraden del món és que donen premis i reconeixements als meus amics. I veure, al mateix temps, l’agraïment que mostren cap als altres. M’encanta la gent que, inclús tenint tots els mèrits, no done mai res per descomptat. Per això crec que aquest és un dels motius pels que som tan amics. No donar per sentat res és el secret de tot. Una actitud, la d’ells, tan, tan allunyada de les declaracions de menyspreu que en una roda de premsa va fer fa uns dies l’últim Premio Cervantes, quan va afirmar: «me ha llamado este señor ministro que no sé ni quién es»; unes paraules que l’escriptor ha tornat a repetir aquesta setmana en una ràdio pública. Voldria pensar que és una forma penosa de fer-se vell sense gràcia pensant que la tens, que deu ser una de les coses més tristes que li pot passar a algú. O voler ser irònic i caure, literalment, en la decadència. Però crec que, en realitat, és una actitud que s’acosta més que res al cinisme i al menyspreu. Tot un senyoro acadèmic de la llengua.

Un dels símptomes pels que veig a passos gegants que vaig fent-me gran és que quasi tots els que creia que eren intel·lectuals quan anava a l’institut, ara en salvaria a pocs. I tots, quasi tots, segueixen un mateix patró. No sé què està passant pels caps dels que durant molt de temps han estat algunes de les ments més brillants del país, però més que costar-me d’entendre-ho, em fa por. I entre tanta crispació, aquests dies he estat immersa en una de les alegries més gratificants -literàriament parlant- dels últims temps, perquè he de confessar que no havia llegit mai el Collar de la Coloma; m’havia acostat a aquesta obra a través de fragments dispersos, però mai no havia prestat l’atenció que aquest monument mereix.

Gràcies a una invitació de l’Associació d’Amics de la Costera, que han fet una edició bellíssima de l’obra en motiu del mil·lenari de la seua escriptura, vaig anar a celebrar aquesta festa amb ells a Xàtiva. Les pàgines d’aquesta obra, que m’arriben en un moment com el que estem vivint, prenen en mi un significat que va més enllà del fet literari; en un context de crispació política, de guerres i barbàrie, d’enfrontaments entre cultures i religions, aquesta obra suposa tota una declaració d’intencions: un desig de comprensió mutua, un acte de concòrdia, en aquest cas del període musulmà i la societat andalusina que va precedir la conquesta cristiana de Xàtiva. I ara que el discurs de l’odi està tan instal·lat i institucionalitzat en els espais públics, aquesta obra és, en definitiva, un mar d’entesa.

Que una obra literària d’aquestes característiques, d’aquesta magnitud, puga vincular-se a una determinada cartografia urbana, a una ciutat concreta com és Xàtiva, el valor patrimonial que això significa és immens; una obra que suposa un dels cims més alts de la literatura andalusí i que en motiu del seu mil·lenari s’edita en la seua totalitat en la llengua dels habitants de la ciutat on va ser escrita. Com des de Xàtiva, en el moment més difícil de l’islam andalusí, és capaç de configurar-se un tractat d’aquestes característiques sobre l’amor, com posa les relacions sentimentals i els seus costums en un moment històricament crític en el centre d’atenció. Amb temes variats, des de la repressió del desig fins a la sublimació de l’amor, tractant les relacions entre amants, l’erotisme, els sentiments, amb els problemes interpretatius que planteja l’amor i els seus usos, les contraindicacions i els efectes secundaris, les pràctiques amatòries. Sense clixés, sense tabús, amb originalitat i valentia. Fins i tot posant sobre la superfície conceptes que estan tan a l’ordre del dia com és el poliamor. L’autor fa, fins i tot, un tractat sobre la melancolia sublim.

En les encertades paraules prèvies d’aquesta obra que escriu Vicent Torregrosa, recorda una afirmació d’Ortega i Gasset, que referint-se al «collar», en el pròleg de l’edició d’Emilio García Gómez explica que es tracta «del llibre més il·lustre sobre el tema de l’amor en la civilització musulmana». Al cap i a la fi, una obra d’una prosa rica que, per damunt de tot, està escrita per un poeta i que s’inicia amb la frase: «L’amor, estimat siga Déu, comença de broma i acaba seriosament». Com tot.