08 de marzo de 2019
08.03.2019

Hui cridem juntes: "Ja n'hi ha prou!"

07.03.2019 | 21:27
Hui cridem juntes: "Ja n´hi ha prou!"

feminisme és la noció radical del fet que les dones som persones». Esta frase la va dir Cheris Kramarae, acadèmica a l'àrea d'estudis i comunicació de dones. Pot semblar simple o sarcàstica però diu una veritat inqüestionable: ser feminista no és més que defensar i exigir la igualtat entre els homes i les dones. Res més... i tot això.

No es tracta d'odiar als homes o pretendre ser millor que ells. L'activista i humorista estadounidenca Jane Galvin apuntava: «No fa falta ser anti-home per a ser pro-dona». Es tracta de lluitar contra l'absurda distinció entre gèneres que arrosseguem des dels inicis de la història i que col·loca a les dones en una clara posició d'inferioritat a tots els àmbits.

Repartir igualitàriament el treball i l'oci; vetlar per una conciliació efectiva; trencar la bretxa salarial i els sostres de cristall... Són sols alguns exemples del que encara ens queda per aconseguir ja no com a dones, sinó com a societat. Perquè la consecució de la igualtat no és una qüestió de temps ni de sexes. La igualtat de gènere implica un gran canvi cultural en homes i dones.

Olympe de Gouges, Clara Zetkin, Rosa Luxemburgo, Emmeline Pankhurst, Simone de Beauvoir? Fa segles, elles ja ho van fer. Van mirar i van veure que no era just. No era just que a la dona l'educaren únicament per a agradar, lluir, servir i cuidar. Per a criar fills i recloure's a casa. Que no era just que una dona no tinguera veu ni vot.

Que no som necessàriament més dolces, amables, pacients, belles, fràgils, envejoses, constants, harpies ni histèriques. Que només despullant-nos d'eixos condicionants de gènere serem lliures per ser el que vulguem.

Des d'aleshores fins ara s'ha fet camí. Generacions d'activistes han aconseguit conquerir drets fonamentals per a les dones; hui, drets inqüestionables i irrenunciables en les societats més avançades. O no: «No oblideu mai que serà suficient amb una crisi econòmica, política o religiosa perquè els drets de les dones tornen a ser qüestionats. Eixos drets mai es donen per adquirits. Heu de romandre vigilants durant tota la vostra vida» (Simone de Beauvoir).

Ara, quan la dreta amenaça amb tombar totes les victòries assolides en la lluita per la igualtat, és el moment d'actuar juntes i amb contundència. Perquè sense feminisme no hi haurà democràcia. Així ho va explicar també la secretària general de l'Institut Valencià de les Dones, Maria Such, dimecres a l'acte que vam celebrar amb dones de molts col·lectius de Gandia. «Les dones hem aconseguit, després de durs anys de lluites, uns drets inqüestionables. Una igualtat que hui dia és legal, però no real. Per això sempre hem d'estar vigilant, reivindicant i consolidant els nostres drets».

Les dones hem hagut de fer un esforç extra per a demostrar la nostra competència en el treball. Per arribar alt, hem hagut de masculinitzar les nostres formes o ens hem topat amb un sostre de cristall que ens ha fet tornar quasi a la casella d'eixida. I no anem a fer un pas enrere. Hem eixit a la llum, hem conquerit espais socials, culturals, econòmics i polítics i hem arribat per a quedar-nos. Hem aconseguit la igualtat legal, però ara cal lluitar amb força per la igualtat real.

George Sand, Fernán Caballero, Víctor Català, Currer Belle, Geroge Eliot, Ralph Iron, Isak Dinesen? Tots estos «homes» eren dones amagades baix un pseudònim per a poder publicar el que escrivien. Darrere d'un «anònim», quasi sempre hi ha hagut una dona. Ho va dir l'escriptora feminista Virginia Woolf. Però això s'ha acabat. Mai més serem anònimes, perquè tenim nom i som persones.

Per això, com alcaldessa de Gandia, una ciutat feminista, una ciutat que creu en la igualtat i que impulsa polítiques i accions per la igualtat, em sent molt orgullosa d'encapçalar de nou un projecte amb llista cremallera.

Ja fa més d'un segle que les primeres dones eixiren al carrer a dir «Prou!'». Elles són els nostres referents més recents. Però exemples de dones valentes a les quals hem d'homenatjar hi ha hagut al llarg de tota la història, com Lisístrata, la primera activista que coneguem, o Hipàtia d'Alexandria, que lluitava fa més de 1.600 anys per demostrar que era una magnífica científica i que va ser assassinada.

Salvant les distàncies i el temps, eixa expressió extrema del masclisme que és la violència continua sent una realitat al segle XXI i assassina a desenes de dones a l'any al nostre país. 10 van ja en els tres mesos de 2019.

Perquè no vull que hi haja més minuts de silenci. No vull que les xiquetes i xiquets de hui es facen grans en una societat on continue sent necessari convocar concentracions a les places o manifestacions com la de hui. Ni per retreure la violència més cruenta, ni tampoc per a reclamar el que ens pertany per dret propi: una cosa tan bàsica com és la igualtat real.

Ho vaig dir fa un any, a la primera vaga feminista que vaig viure com a alcaldessa: somie que totes les dones siguem lliures i iguals. Per això, em sent especialment responsable de fer la meua aportació i de reafirmar el meu compromís per a seguir dissenyant i aplicant polítiques inclusives que afavorisquen l'empoderament femení. Si nosaltres parem, el món es para. Perquè em considere feminista, jo també faig vaga. Perquè no vull tindre més motius per manifestar-me, avui em manifeste. Hui ens unim per fer una crida unànime i dir «Ja n'hi ha prou!», perquè allò que li passa a una dona ens està passant a totes.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook