L’esclat de la primavera obri espais de llum i color, com un allau de vida. Entre els clivells de la pell artificial dels carrers, acrescuda sobre la terra primigènia, la vida s’arrapa i avança sense por. On la ciutat va diluint-se en bancals abandonats amb aspiracions de solars edificables, la vegetació, amb l’espontaneïtat de la infantesa, s’hi mostra amb tota la seua abundància, enriquida pels colors únics de les flors. Davant de tanta esplendidesa, no sabem què admirar més si aquelles plantes cridaneres que conquisten els màrgens de l’horta antiga, o les més menudes, vestides d’hàbits violàcies, quasi penitencials.
El passejant, que no va a herboritzar sinó a contemplar, seduït per una bellesa que no espera cap reconeixement de les gents ni enveja l’elegància perfumada de les roses ni l’embafador flaire de l’assutzena, tan sols aspira a reviure en la memòria els noms d’aquelles plantes que, en altres temps, ompliren unes quantes ratlles del quadern de la llengua. El miracle s’hi produix quan les paraules màgiques tornen a evocar els noms amicals de l’extens agret, de la valenta corretjola, de l’anisat fenoll, de l’esbarzer de punxes i dolces móres, de les alegres campànules, de l’herbassar com de sabana africana, i de tantes i tantes més, en convivència amb la insolència dels canyars o la supèrbia dels aromers, tan creguts d’haver quasi deixat de pertànyer a la baixa condició dels arbusts. El passejant, més literat que botànic, té les seues preferències entre tanta abundor de noms de plantes, que renuncia a classificar i que només desitja assaborir com un vi de bona collita i, tot seguit, continuar el seu camí.
Envoltat d’altres plantes i herbes innominades, en un lloc qualsevol, el dibuix de les fulles de l’acant ha cridat l’atenció del vianant. Per inculturació escolar sap que la cistella que corona el fust de la columna, el capitell conegut com a corinti, porta les fulles de la planta que ara mateix contempla. I l’evocació mitològica s’eixampla en el nom d’una nimfa que Apol·lo va convertir en esta planta, no sabem si és que el va refusar o que en morir va ser immortalitzada en l’acant vegetal, ara verdaderament immortal en l’elegància del capitell corinti. Que l’instint teatral dels antics grecs era capaç de revestir de transcendència la buidor d’aquella tropa de déus és ben notori, com també és evident que continua operant en molta de la publicitat actual, fins i tot amb pretensions ètiques. L’acant, a més del seu caire estètic, també té el seu punt de moral perquè les seues punxes acompanyen la bellesa de dibuix de les fulles, tot recordant que allò que té valor s’ha d’aconseguir amb esforç i sacrifici.
Més enllà, amb molta força, creix el ricí, de fulles tan grans com un para-sol. Una planta que té uns fruits que produixen aquell oli odiós que, en temps de pocs recursos apotecaris, s’administrava als infants per donar-los virior i salut. En un nivell més alt, trobem el ricí en el relat bíblic del profeta Jonàs, que va acomplir ben a contracor la missió de convertir als habitants de Nínive, la capital dels opressors dels hebreus. Acabada la missió amb èxit, Jonàs no entenia el perdó diví dels cruels enemics del poble elegit i va desitjar-se la mort en aquell desert calcigat pel sol. La ràpida creixença d’un ricí el salvà momentàniament de la insolació, però la planta va morir ben prompte i hagué de sentir la paraula final de perdó per al poble opressor davant de la seua persistent incomprensió de tanta bondat divina, quan el que era més raonable era castigar-los i anihilar-los. Una actitud que encara preval per damunt de qualsevol proposta de diàleg i consens.
Si de l’exemplaritat moral de les plantes escollides passem, de la mà del venerable Teodor Llorente, a la senzillesa de la floreta sens nom que, segons ens diu en un poemeta, va trobar entre el fullaram del bosc, / tendra, fina, blavinosa / com los ulls que em fan ditxós, acompanyarem el poeta, tan amerat de sensibilitat romàntica, que en assabentar-se de l’anonimat de la floreta, voldrà aprofundir en la sort de tantes bondats i intel·ligències humanes desconegudes del món, sempre delerós del profit material, mentre s’hi perden, en l’oblit o en el menyspreu, fets i actituds de gran valor moral: ¡Quantes glòries i belleses / que no obriren lo capoll, / i si bledanes l’obriren, / ningú gojà sa flairor!
En este punt, el caminant tanca el seu quadern de notes i mira, com embadalit, per si té la sort de poder trobar aquella floreta sens nom entre l’esclat de la primavera.
