ELS 130 ANYS DEL PORT DE GANDIA

Ara fa 130 anys, els dies 24 i 25 de gener de 1893, s’inauguraven oficialment el port i el ferrocarril a Alcoi. Unes obres que s’inscriuen en la dècada dels anys 80 del segle XIX. És l’època que marca l’inici de la transformació moderna de la ciutat: s’hi tomben o amaguen les muralles, cerimònia de la primera pedra de la construcció del port (23 juny 1880), balanç del que ja s’havia aconseguit i projectes de futur en una Exposició Regional d’Agricultura, Indústria i Ramaderia (1881), el mateix any el ferrocarril a vapor entre Carcaixent i Gandia en substitució del tramvia per tracció animal, en 1884 comença a funcionar el ferrocarril de Gandia a Dénia, a final de 1892 funciona el port, entre altres novetats.

Les cròniques de l’època van deixar constància de les celebracions i festes d’alguns dels esmentats fets, com va ser la primera pedra de les obres del port i la seua inauguració oficial en gener de 1893. Autoritats civils, militars i religioses, amb una gran afluència popular, van voler remarcar la importància d’aquelles efemèrides. Hi havia consciència de ser obres decisives per al futur desenvolupament de Gandia, de la comarca i d’altres comarques veïnes. S’hi estenia una alenada d’optimisme que, d’alguna manera, reforçava l’aspiració general de progrés, tan intensa i extensa en el segle XIX, en contrast amb la falta de recursos per a fer tantes obres i assegurar-ne una rendible explotació, de tal manera que va caldre recórrer al capital estranger, com en tants altres casos, com ja havia passat amb les mines i bona part de la xarxa ferroviària.

Val a dir que, en la història de la ciutat, hi ha un abans i un després de la inauguració del port. La ciutat s’obria la món: el port era l’entrada de nous models de viure, d’altres llengües i costums. Aquell període va ser el moment excepcional d’incorporació a l’exterior, però també va contribuir, per les comunicacions ferroviàries, a constituir-se en una ciutat cruïlla, oberta, comercial. D’alguna manera el port, com un calidoscopi, multiplicava la seua imatge real, tan complexa, tan rica en infinitat de cares o aspectes, com de pedra preciosa tallada curosament.

El port naixia també gràcies a una persistent tradició que havia fet de l’abric de la desembocadura del barranc de Beniopa o riu de Sant Nicolau un embarcament de diversos productes i un lloc segur per a la pesca. Una tradició que ja presentava indicis des de l’època romana i els segles posteriors, però que també havia sofert els atacs delsl dels pirates al segle XVI, per exemple, i la necessària vigilància militar i el sistema de torres de guaita. En altres èpoques, com al segle XVII, també havia patit una important baixa d’activitat, mentre, al segle següent, una potent agricultura va augmentar considerablement la importància d’aquell embarcament, de tal manera que ja en la primera meitat del XIX s’havia consolidat, tal com les estadístiques d’exportació i d’importació ho certifiquen.

Al segle XX el port es va identificar amb l’exportació de la taronja, de tal manera que en la dècada dels anys 20 va arribar als màxims d’activitat exportadora. Després vindria la guerra amb una important destrucció de les seues infraestructures, però que als anys 50 encara va tornar a una notable capacitat d’exportació. Ben prompte, però, el transport per carretera i el ferrocarril van anar substituint l’activitat del port, tot i que encara entre 1967 i 1972 la prolongació del dic nord li va donar una més gran capacitat operativa, tant en la pesca com en el port esportiu. La lenta recuperació dels darrers quaranta anys ha produït canvis tan importants com l’eixamplament del sector sud (1983), la integració en l’Autoritat Portuària de València (1985), el moll del Serpis (1990-1995) i l’accés sud per una carretera i un pont, entre altres millores.

El port ja forma part de l’immens escenari de la memòria, de l’imaginari col·lectiu, també sentimental, afectiu, amb les imatges indestriables d’una infància de jocs i de llum, de l’alegria del pescador novell, el vol de les gavines, l’arribada de les barques cap a la llotja, l’adéu dels vaixells, de les nits d’estiu pautades pel rítmic parpelleig de les faroles... Més encara, el port ja s’ha transfigurat en símbol literari, en la pregunta eterna sobre el temps que tot ho destruïx, com en els versos de Teresa Pascual: «Un rellotge, la pauta vertical / al centre en punt dels tinglados del port. / A qui aniran destinades les hores?». I també, en la lírica meditació de Maria Josep Escrivà, la vida, barrejada d’una tènue esperança i de la presència indefectible de la mort, serà sempre "una amarra de barca / abraçada a un norai, perquè no ens fa por naufragar si és en terra benigna". Aquella obra del port, ja carregada d’anys, en la nova vida poètica va estrenant, entre el soroll del treball, l’obra nova de les paraules, que ja no s’esborrarà com l’estela de les barques i els vaixells.