Dia mundial de la ràdio

Dilluns passat, dia 13 de febrer, es celebrava, per tot arreu del món, el Dia Mundial de la Ràdio. La celebració va ser decidida per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 2012, per recomanació del Consell Executiu de la Unesco i a iniciativa d’Espanya. La data reconeix que, en les Nacions Unides, la ràdio va iniciar la seua activitat el 13 de febrer de 1946. L’ONU explica en la seua pàgina web que: «La ràdio és el mitjà més potent i de baix cost adequat, sobretot per a arribar a les comunitats més remotes i a les més vulnerables. [...] Estimula el debat públic i permet una participació igualitària, independentment del nivell educatiu dels oients. [...] Desenvolupa un paper fonamental en la comunicació en situacions d’emergència i en les operacions de socors en caos de desastres. [...] La celebració està dedicada enguany al poder de la ràdio per a cultivar i construir la pau».

La ràdio ha format part de la banda sonora de la meua vida —disculpen la gastada expressió, però és certa. En ocasions n’he format part. Els primers records van lligats a aquell aparell gran que hi havia a la saleta d’estar de la casa pairal, al voltant del qual transcorria el dia a dia marcats pel res de l’àngelus a migdia, l’obligada connexió, a les 14.30 i a les 22 hores, amb Ràdio Nacional d’Espanya per a escoltar «el parte» amb les inauguracions de pantans de Franco, els plans de desenvolupament de Laureano López Rodó o les novetats del gloriós Reial Madrid de Miguel Muñoz. En la resta del dia destacaven els programes dels discs dedicats, on la cançó Mi primera Comunion, d’Antonio Molina, tenia, en el mes de maig, el moment de demanda màxima. De vesprada, les radionovel·les que ma mare escoltava, fent calça, asseguda en una cadireta de bova, la qual encara conserve a la Marjal. La meua cita diària amb la ràdio era escoltar el conte infantil que radiaven tots els dies, a boqueta de nit, al final del qual ens n’anàvem, la meua germaneta i jo, al llit. Sols havien de tenir-ne cinc o sis contes en l’emissora, perquè els repetien constantment i jo me’ls sabia de memòria. No podia escoltar aquells programes de la nit com Matilde, Perico y Periquín o Ustedes son formidables, perquè els xiquets havíem d’estar ja dormint a eixes hores. Els diumenges per la vesprada, escoltava, amb mon pare, el Carrusel Deportivo, dues hores d’unes vesprades inoblidables.

Era l’EAJ 23 Ràdio Gandia. Omnipresent en la societat gandiana. Emetia des del carrer de Sant Pasqual, però tenia, també, un estudi obert al públic, un local situat dalt de la tenda d’electrodomèstics d’Enrique Peralta, qui fou el fundador i el propietari de l’emissora de ràdio. L’estudi estava situat en l’aleshores anomenat carrer dels Màrtirs, i disposava de seients i un diminut escenari sobre el qual, penjat del sostre, baixava un cable amb un micròfon imponent. En eixe local es feien, en directe, programes radiofònics nocturns que tenien una gran acceptació popular. Allí començà, l’any 1961, el programa El domingo a las 11, el qual fou, inicialment, un espai infantil on anàvem xiquets a recitar un poema o cantar una cançó i ens regalaven tres barretes de Chocolates La Cebra, que era l’empresa que patrocinava el programa, per a convertir-se, temps després, en un concurs de cantants novells, a l’estil del Salto a la Fama de Radio Madrid, on un munt de cantants aficionats, solistes, duos o grups musicals que volíem emular a Marisol, Manolo Escobar, Sara Montiel o el Dúo Dinámico. Actuàvem en directe acompanyats per l’orquestra Michigan dirigida pel mestre Miguel Villar. El locutor-conductor del programa era el periodista Carmelo García Robledo i El domingo a las 11 arribà a tindre tanta acceptació que, fins i tot, es formà una companya artística que actuarem en diferents llocs de la geografia a la qual arribaven les ones de Ràdio Gandia amb gran assistència d’un públic que coneixent-nos la veu volia reconèixer-nos en persona.

La meua dedicació professional a les malalties de la mama, em portà, en ocasions, als inicies dels anys huitanta, davant dels micròfons. Recorde la primera entrevista, entranyable, que em va fer Rosa Orquín, amb una delicadesa que em va fer que ja no estiguera mai més inquiet davant d’un micròfon. Amb el pas del temps aquella emissora i els seus micròfons m’eren familiars. Amb Antonio Capó vaig retransmetre, en directe, durant diversos anys, el lliuraments dels premis de les falles al peu de l’escenari de la Col·legiata a la plaça de l’Ajuntament. Mila Rabal, María Pilar Palmer, Miguel Ángel Picornell i Paco Cardona eren, aleshores, els noms de les persones estimades al voltant de les ones radiofòniques.

Ràdio Gandia havia esdevingut una autèntica emissora local amb programació pròpia en la qual s’ocupava del dia a dia de la ciutat. Als inicis de primera dècada d’aquest segle, Paco Sanz, aleshores director de l’emissora, es posà en contacte amb mi perquè fera un espai d’opinió setmanal. Tema lliure, em va dir. Hi vaig estar dotze temporades fent-lo. Vaig titular aquell espai radiofònic Des de la vorera. Durant eixos anys jo enregistrava en ma casa el programa amb la tecnologia que m’havia preparat José Gorrita, el tècnic de l’emissora, i s’emetia un dia a la setmana al migdia i, aleshores, considerava Modesto Ferrer, Marina Vallés, Puri Naya i Begoña del Prado, com els meus amics i companys d’aquella casa, que considerava meua. En Ràdio Gandia i davant de càmeres de televisió Enrique Bofí em feu una entrevista de tarannà personal molt afectuosa. Dani Ardid me n’ha fet diverses, quasi sempre al voltant d’esdeveniments que han sigut importants per a mi. L’any 2016 el Grup Ràdio Gandia em lliurà el Premi de Medicina en un acte molt emotiu celebrat en un Teatre Serrano ple de gom a gom.

El 1955 funcionà durant deu anys a Gandia, l’anomenada Emissora de l’Institut, una aventura radiofònica de Joan Climent dedicada a «la expansión cultural de la Comarca Gandiense», com van dir les primeres paraules que d’ella es van escoltar. Ho conta Salvador Rovira en el llibre Foment d’AIC, cent anys fent Gandia, el qual commemora el Centenari de la fundació de la Societat de Foment, i que prompte veurà la llum. Rovira ens recorda alguns dels programes: Gandia de ayer y hoy, de José Camarena Mahiques; Melodia y tiempo, d’Adelina Bataller; Ondas, revista Deportiva, d’Andrés Merí Puig; Notas de la Ciudad, d’Antonio Martí i d’altres fets pel rector Antonio Puchades o pels mestres Juan Manuel Bonastre o Juan Moragues Tarrasó o aquell programa que feia Miguel Zacarés, els dissabtes, en pro del Preventori Infantil.

Als anys huitanta començà a Oliva l’emissora Onda Naranja, en la qual, el recordat Josemi Villar em feu una entrevista, molt intel·ligent, sobre la relació entre el gel de silicona de les pròtesis mamàries i el càncer de mama. Durant l’entrevista ens assabentarem que l’ETA havia assassinat el professor Manuel Broseta al bell mig de l’avinguda de Blasco Ibañez a València. Onda Naranja s’instal·là a Gandia amb el sobrenom de «la ràdio con mejor sabor». Entrà a formar part de la COPE. Carmen Berzosa i Miguel Pérez en són periodistes, Miguel, a més a més, és un bon amic que tinc.

Hui puc escoltar la ràdio de qualsevol emissora global des de qualsevol dels diminuts dispositius que tinc, tan sols polsant una tecla o un botó, però per a mi no n’hi haurà cap com l’aparell de ràdio de la casa dels meus pares en el qual jo podia girar el dial per damunt d’aquell vidre redó que tenia retolats els noms de aquelles ciutats llunyanes en la distancia i en la imaginació, mentre podia, aleshores, escoltar els sons i les veus interrompudes de tot tipus de llengües i de músiques que sonaven fins que, girant i girant, arribaves a sintonitzar, nítidament, la teua emissora de l’EAJ 23 Ràdio Gandia.