Palmes de pau

La llum del matí encén els colors de les vestes dels confrares. El contrast entre el blanc i el negre exhibix un arc iris de colors diversos i llampants. El groc de les palmes crida a victòria, que ben prompte semblarà derrota total en la creu. En temps futurs, les palmes es cremaran i les seues cendres, convertides en ritual, anunciaran el principi de la Quaresma. Ara, de moment, tot és un himne de lloança al bon Mestre que entra en la Ciutat santa, on plorarà per ella perquè no ha reconegut allò que li donaria la pau.

Uns moments abans de l’eufòria efímera de la benvinguda, els deixebles de Jesús li han comentat, pobletans com eren, les meravelles de l’immens Temple, resplendent amb l’or de les façanes, decorat amb pedres precioses i les riques ofrenes votives d’acció de gràcies. La ciutat, ja ocupada pels romans, anava convertint-se en una població semblant a les altres de l’imperi, amb els edificis públics del govern i els d’esplai per als nous ciutadans, jueus o no, que aspiraven a ser plenament romans.

La veu del Mestre, ara plena d’emoció, els diu que tot allò que ara contemplen amb tanta admiració «vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat». Si l’home és flor d’un dia, amb més raó les obres de les seues mans no tindran el do d’una segura pervivència. Els oients d’estes paraules senten com l’ànim s’angoixa i el cor pesa com el plom. Si tot és efímer, caldrà fer com els pagans que viuen al dia, que han esborrat el futur del seu calendari i tan sols volen aprofitar el moment present, fruir-lo com un plat exquisit, enriquit amb els vins més generosos. També el Mestre els va dir que miraren els ocells del cel que ni sembren, ni seguen ni recullen en graners, però viuen i creixen. També nosaltres no hem de témer allò que el dia de demà ens portarà, encara que en tantes ocasions hem hipotecat les nostres vides i els nostres béns.

Ha arribat el temps de sembrar, després d’obrir les ferides dels solcs. La terra ja està preparada per al miracle de la creixença. La sembra és sempre un acte de confiança en la llavor que, coberta per la humitat i l’escalfor de la terra, algun dia esclatarà en el goig de la planta, en l’abundor del fruit de les espigues, però també amb el drama de la sega, de la mort. Com els sarments de la vinya que l’hivern ha deixat escanyolits, despullats de tota aparença, que un dia, adornats per diademes de pàmpols, després de la verema, podran omplir la puresa de les copes amb el vermell vi nou, mentre els amics celebraran la corona d’afectes que els agermana.  

Els miracles més propers, els més quotidians i humils, com el pa i el vi, tindran més pervivència que les obres alçades per la supèrbia dels poderosos. D’aquell Temple, meravella del món antic, tan sols el «Mur de les Lamentacions» recorda el gran mur occidental de l’esplanada del Temple. En algun temps, els jueus, amb permís de l’autoritat imperial, podien retornar a Jerusalem en el dia de l’aniversari de la destrucció del Temple. En aquella ocasió única, cada any, podien lamentar la dispersió del poble i plorar sobre les ruïnes del Temple. Aquell «Mur dels Plors» i de pregària, per uns breus moments, s’hi convertia en l’única pàtria física del poble d’Abraham. ¿Encara caldrà alçar un nou «mur de lamentacions» planetari on deixar missatges de socors en els intersticis de les pedres, com uns pobres nàufrags? ¿No caldrà millor convertir-lo en un lloc d’encontre, de diàleg universal, de tots els pobles, de totes les religions, on poder enviar missatges de pau a tot el món?

Si no va a quedar pedra sobre pedra, la nova casa del futur haurà de tindre uns fonaments diferents i més segurs. Els fonaments materials no han resistit l’envestida dels vents de la història, que tallen caps com les més esmolades destrals o les corbelles més afilades. Massa vegades, quan s’afonen els fonaments, la desorientació en tots nosaltres creix sense contenció, com els canyars a la vora dels rius. Ara és el moment de la pacient construcció, des de la profunditat de l’esperit, d’una casa nova, sense portes ni finestres, oberta a tots els punts cardinals del món, sense fronteres ni banderes, però acollidora i fraterna. 

Ara, la remor de les palmes batudes pel vent pareix que vol enviar missatges d’alegria que anuncien uns temps futurs diferents, com de vestit estrenat en diumenge de Rams, encara sense les arrugues de la vida ni els plecs rancorosos dels enganys i les decepcions. Ara és el moment de reconéixer, entre tantes falsificacions, els verdaders missatgers que anuncien la pau, la primera pedra de la nova casa comuna.