El silenci i els seus secrets

E ls vellets, arrecerats al sol en algun banc del passeig o recolzats en alguna paret acollidora, miren els transeünts i callen. És el moment del silenci de l’experiència, de la vida viscuda, ara ja sense cap juí o blasme sense pietat ni misericòrdia, sinó amb una amable o potser irònica comprensió de l’espectacle de la condició humana, sempre sorprenent, tot i repetir actuacions no apreses en cap text dramàtic, però que l’existència anirà convertint en comèdia o tragèdia, segons ja van inventar els antics grecs.

D’entrada pot paréixer un acudit humorístic descriure el silenci, és a dir, tot allò que no té substància verbal o gestual. En certs ambients el silenci té un prestigi especial, com el practicat pels frares de la Cartoixa, tal com ho prescrivia sant Bru, el seu fundador, evocat per Francesc Ribalta, quan el va pintar amb el dit als llavis recomanant no parlar i centrar-se en la vida interior de l’esperit. També, sorprenentment, s’ha arribat a escriure tota una història del silenci, tal com ho va fer recentment l’historiador francés Alain Corbin. 

Que el silenci ha donat sempre abundant matèria lírica i de reflexió, ho tenim ben comprovat tot donant una ràpida ullada a la literatura de qualsevol llengua o cultura. Alguns, com el poeta Giacomo Leopardi, en el seu característic trànsit entre el classicisme i el romanticisme, van fer del silenci un dels temes més estimats de la seua obra, de tal manera que, en la contemplació del paisatge il·limitat, s’hi deixa omplir per «sobrehumans silencis» on el vent li porta «el silenci infinit» que arriba a fer por.  

Amb una actitud més amable, poetes com R. Tagore, arribarà a sentir-se «com el camí, que escolta silenciosament, a la nit, els passos del seu record», de tal manera que hi trobarà, entre l’existència del present i la memòria del passat, «el silenci de Déu que fa madurar amb paraules els pensaments dels hòmens», mentre «sent ara el vostre esguard damunt el meu cor, com l’assolellat silenci del matí damunt el segat camp solitari». El silenci, en una encertada observació del poeta, diu sempre alguna paraula transcendent perquè «és fàcil parlar quan hom no vol dir tota la veritat».

En la nostra literatura, algun escriptor, com Joan Fuster, va retolar un dels seus llibres de poesia amb l’estranya declaració de ‘Escrit per al silenci’ (1954) potser sense esperar cap resposta, i descobrir si «en el silenci ix Déu», i així, entre l’enyorança del passat, poder trobar «la substància de Déu o del silenci», és a dir, si entre l’amor i l’enyor apareix Déu o el silenci en la nit, que és «mon patrimoni d’enigmes declarats», per si entre la foscor apareix la desitjada llum o tot és silenci. 

Des del pensament, també el silenci és una d’aquelles privilegiades fonts de reflexió i d’entrada en les cavernes més profundes de l’esperit humà. Qualsevol obra humana, com l’escriptura, «sin esa presencia del lector, jamás el escrito saldría de su silencio», tal com ha expressat Emilio Lledó, tot demanant la necessària presència del tu per poder establir el diàleg, la plena comunicació que ens fa persones amb més consciència i llibertat. 

Ara el silenci pareix exclòs de les relacions humanes, configurades per un excés de discursos buits, com la silicona que s’aplica als pany per tal d’impedir que les claus hi entren. La paraula que hauria de dir la realitat, convertida en aire sense substància, impedix qualsevol diàleg, qualsevol aproximació a l’entesa entre humans. La teràpia del silenci serà un eficaç antídot contra l’ús en va del sagrat verb, que haurà de retornar al seu primigeni ofici de possibilitar el coneixement personal i de comunicar-lo en veritat. De tal manera que allò de «qui calla, atorga», ara haurà de canviar-se per un silenci contracultural, que no atorga res sinó que vol dir oposició o impugnació de tantes paraules dites sense cap voluntat de comunicar algun missatge de valor o de fraterna proximitat.

Com no reverenciar els silencis dels pares, dels ancians, que ja no emeten sentències condemnatòries davant d’algunes opcions dels fills, dels néts, que enceten camins que no els duran enlloc o baraten l’or d’antigues joies pel disseny de les novetats fabricades en metalls barats i fugissers. Possiblement, mentre cau el dia, també a ells els vindrà a la memòria que, en altre temps, ells també van voler fer els seus propis camins i com la vida els va ensenyar a buscar una travessa que en algun moment l’havien considerada una traïció als seus ideals. Ara, amb la càrrega dels anys, del seu silenci brollen sentiments i actituds de comprensió, de benèvola acollida, amb el millor dels auguris per als caminants d’ara i els que vindran.