Dia dels innocents

Entre Nadal i Cap d’Any hi ha el Dia dels Innocents. Eixe dia es commemora la matança dels xiquets menors de dos anys que ordenà Herodes, amb la qual volia assegurar-se la mort de Jesús. En el col·legi dels escolapis m’explicaren que, segons l’evangelista Mateu, Herodes, el rei de Judea, va donar l’ordre de matar tots els xiquets menors de dos anys que hi haguera a Betlem i la contornada en assabentar-se del naixement de Jesús i la visita dels tres savis de l’Orient, els Reis Mags. El motiu fou la por que li feia que el seu poder es veiera menyscabat per l’arribada del Messies anunciat pels profetes. Eixe dia és la festa dels Sants Innocents, considerats sants per l’Església, perquè donada la seua curta edat no era possible que tingueren cap tipus de pecat. Ací, a Espanya, es celebra el dia 28 de desembre.

És, era, un dia on la tradició permetia gastar bromes a tothom, sobretot per a engalipar els més crèduls i poder-los fer les coses més extravagants. Es feien bromes, sobretot als de caràcter més feble, els quals eren assenyalats com innocents.

A la meua iaia materna li deien Innocència de nom. Hui, el dia que comence a escriure este article, hauria sigut el seu sant. Va morir molt jove, l’any 1931, en el part del seu quart fill. Conten que era més innocent que el nom que portava. Una autèntica bleda! Una de les anècdotes escoltades fou la d’aquell dia quan volent refredar l’arròs caldós que acabava de cuinar i que havia d’escudellar prompte al iaio Paco, perquè l’home tenia presa, va seguir el consell d’una cunyada seua que li va recomanar, amb sornegueria, que anara amb el perol corrent, d’una punta a l’altra del menjador, perquè així es gelaria l’arròs més prompte i així ho va fer ella fins el moment que el iaio entrà i en adonar-se’n li va dir a la seua dona que parara i va marmolar la cunyada. Ma mare i les seues germanes recordaven l’anècdota entre rialles. A mi mai em va fer gràcia. Era la meua iaia!

Jo no dic que fora per esta causa, però a mi no m’han agradat mai les innocentades pesades fetes a determinades persones. No m’ha fet gràcia mai el sentiment de minusvàlua que emanava del patidor de la innocentada. Per innocent que esta fora. M’he sentit, sempre, més proper al ridícul que patien els uns que a la gràcia de la broma que feien els altres.

Recorde aquell programa de televisió que s’anomenava ‘Objetivo indiscreto’, on una càmera oculta mostrava les reaccions de les persones a les quals se’ls gastava la broma. En recorde una, especialment lamentable, quan un transeünt de edat era abordat per una persona vestida d’obrer, la qual li demanava si podia fer el favor de sostenir l’extrem d’una corda amb la qual ell havia de fer una mida del perímetre de l’edifici. L’home, educat, l’ajudava mentre l’altre va desaparèixer per un cantó. L’home estigué molt de temps, amb la mirada fixa en la cantonada, esperant la tornada de l’altre, amb l’extrem de la corda en la mà, mentre s’escoltaven, de fons, les rialles de la gent en el plató de televisió. Però a mi no em va fer cap gràcia.

Una altra cosa hauria de ser quan les bromes es gastaven a persones famoses, com en el programa ‘Inocente, Inocente’. Sens dubte, la seua elecció era conseqüència de la seua popularitat. Però tampoc! Recorde un dels primers, en el qual la víctima fou Sofía Mazagatos, aleshores una cotitzada modelo, molt jove i molt guapa. Havia quedat citada en un restaurant, amb el director d’una agència de publicitat qui anava a oferir-li un treball. En un moment donat, un suposat hipnotitzador entrà en el menjador i començà a exercir els seus poders, dormint el cambrer i a tots els clients del restaurant, als quals obligà a tapar- se el cap amb el tovalló del servici de taula. Li va fer creure a Sofía que ella tenia poders per a actuar sobre les persones i que podia manar que els clients feren el que ella volguera. La posada en escena de la broma, amb la complicitat de tots els clients i cambrers del restaurant, fou magnífica, però jo encara no m’he pogut traure del cap la imatge ridícula de Sofía Mazagatos amb el tovalló tapant-li el cap i la cara, fent, crèdula, tot el que l’hipnotitzador li va manar fer, tot i que després, en assabentar-se que es tractava d’una innocentada es va riure molt, però jo mai més he tornat a veure el programa, el qual ara es repeteix tots els anys, tot i que en el d’esta nit els beneficis obtinguts de les aportacions econòmiques que, segons pareix es fan, aniran a ajudar tots els xiquets i xiquetes que pateixen malalties rares a Espanya, malalties per les quals sent una implicació especial d’influència familiar.  

Conec, des de menut, l’existència de les innocentades. Amables, aquelles que no passaven de la col·locació en l’esquena de l’innocent d’un monyicot de paper. Les recorde en els TBO, DDT, Pulgarcito o Tío Vivo que em comprava mon pare i, sobretot, en les historietes de Zipi i Zape, de Carpanta, Rompetechos i després en els inoblidables Mortadelo y Filemón, Pepe Gotera i Otilio i El Botones Sacarino de Francisco Ibáñez, qui ha faltat este estiu passat. No vaig conèixer innocentades a l’escola perquè el 28 de desembre estàvem en plenes vacances de Nadal, però estic segur no passarien del ninot de paper. 

Durant anys, a primeres hores del 28 de desembre, tractava d’endevinar en els mitjans de comunicació, especialment en la ràdio, aquella notícia d’impacte que deien els locutors i escrivien els periodistes, les quals pareixent increïbles, tenien visos de veritat. Eren bromes divertides, dirigides al gran públic en general que et feien traure un somriure, com aquelles que deien que l’ajuntament de Madrid havia venut la Cibeles, o que el de Barcelona, per a millor la circulació a la ciutat, prohibia els cotxes girar a l’esquerra, la que contà l’enderroc de la Mesquita-Catedral de Còrdova o que havien robat el Giraldillo, el penell que ocupa el cim de la Giralda a Sevilla. També aquelles altres que comunicaven els grans fitxatges de futbolistes de fama mundial que havien fet algun equips de la primera divisió espanyola.

Jo tinc la impressió que enguany ja no se n’han fet, d’innocentades, almenys jo no les he escoltades o pillades, segurament perquè enmig del domini de tot tipus de notícies continuades en la xarxa, que no et sorprenen quasi res, i amb el predomini de les ‘fake news’ pareix que hui cap notícia amb intenció d’innocentada poguera tindre repercussió alguna en el personal. Ni es plantejaria en considerar-ne la veritat o la mentida.

Malalties rares

La Gala d’Inocente, Inocente’ d’enguany ha recollit més de dos milions d’euros que aniran dirigits alls xiquets i xiquetes que pateixen malalties rares, moltes d’elles sense diagnòstic a Espanya. Les malalties rares són aquelles que tenen una baixa prevalença en la població, és a dir, que afecten a menys de 5 persones per cada 10.000 habitants. El 70 % d’estes malalties apareixen en la infància i en la meitat dels casos el pronòstic vital està en joc. A les malalties rares se les poden atribuir el 35 % de les morts en menors d’un any i el 10% de les morts dels menors entre 1 i 5 anys. El problema amb elles és que, donada la seua baixa prevalença, no solen ser objecte d’investigació científica. Ni oficial ni farmacèutica, perquè des del seu punt de vista, la despesa econòmica que suposaria la investigació de tantes malalties rares (n’hi ha més de set mil conegudes), les quals afecten a tan baix número de xiquets i de xiquetes, és injustificable. I ahí estem! És el que hi ha!