Aprofitar els patis

El pati del col·legi era el lloc on els escolars anàvem al «recreo». El lloc on menjar l’entrepà de l’esmorzar i de l’esbargiment enmig de les classes matinals.

Jo he conegut tres patis: el de les Carmelites, aquell col·legi de xiques al qual hi podíem anar xiquets fins que preníem la primera comunió; el de terra que tenien els Escolapis en un annex al col·legi, al qual accedies travessant el carrer de Sant Francesc de Borja, i el pati del mateix col·legi de les Escoles Pies.

El pati de les Carmelites tenia dues altures separades per un parell d’esglaons i una barana. En el superior jugaven les xiques i tenia al bell mig una font amb peixos de colors, que hui no sap ningú on va anar a parar, i, a un costat, pegat a la classe de la germana Anita, l’impressionant tobogan de ciment al qual no se’ns permetia accedir als xiquets. En el pati de baix jugàvem els xiquets de la classe de la germana Rita i els de la germana Rosario. No ho fèiem junts, vull pensar que era perquè el pati era prou menut i no cabríem tots, i que no era perquè no es mesclaren llinatges, encara que no sabria què dir-los donades les diferències: no portàvem el mateix davantal, ni entràvem per la mateixa porta, ells ho feien per la principal del col·legi i nosaltres per la de la carbonera, a més a més que els xiquets de la germana Rosario s’anomenaven col·legials i nosaltres, els de la germana Rita, no.

El pati de terra dels Escolapis s’utilitzava en el període estival com a cine d’estiu. Aleshores s’anomenava Cine de la Plaça de Bous i després, Cine Pino, en nom d’aquell pi plantat enmig de la torrassa de la muralla que tancava el pati per darrere. Pegat a ella estava el quartet amb la sala de les màquines que projectaven sobre la gran pantalla d’enfront ‘Los cañones de Navarone’ o ‘Taras Bulba’. Aquelles nits d’estiu el pati s’omplia, a poc a poc, de cadires de fusta i bova que tréiem d’aquell cobert que les resguardava i sempre n’agafàvem una de més on posàvem el cabàs del sopar de tota la família, el qual menjàvem delerosos sota aquell cel tan clar i estrellat, alguna nit travessat, sobtadament, per estreles fugaces.

El pati i el cine desaparegueren quan es construí, sobre el seu espai, un nou edifici dels escolapis, hui dedicat a primària.

El pati del col·legi de les Escoles Pies era immens. De ciment, amb dues porteries de futbol, de grandària reglamentària. Allí jugàvem, durant la mitja hora de descans de les classes, tots els alumnes de batxillerat, alhora. Ho féiem dividits en dos bàndols cadascuna de les classes amb una piloteta menuda, com les del trinquet. Recorde no haver-me divertit mai tant en un camp de futbol ni haver gaudit mai tant d’un esmorzar com aquell amb el panet del forn de la senyora Marina amb la barra de xocolata ‘Kitin Nogueroles’.

En aquells anys, després de l’escola, els xiquets podíem jugar en el carrer, a penes hi havia cotxes i cap sensació de perill. Els majors seien a la porta de les cases fent barrets i, sovint, sopant a la fresca. Fou una gran novetat quan el col·legi de les Escoles Pies obrí les portes del pati dissabtes de vesprada perquè els xiquets poguérem anar-hi a jugar. Recorde vesprades de suor i carreres darrere del baló de reglament, que els reis m’havien portat aquell any.

Esta setmana l’alcalde de Gandia, José Manuel Prieto, ha decidit obrir els patis dels col·legis públics de Gandia perquè els xiquets els puguen aprofitar amb els seus jocs, per a afavorir les relacions socials i familiars i per a facilitar els entrenaments de les associacions esportives.

La decisió entra dins del pla d’humanització encetat, fa temps, en la nostra ciutat per a fer-la més confortable: reducció del trànsit, disminució de la velocitat dels vehicles, conversió en zona de vianants dels carrers i places, plantació d’arbres, col·locació de bancs i la posada d’atenció preferent en les zones verdes. Els patis obriran de 17 a 19 hores per a les activitats de jocs i d’oci i de 19 a 21 hores per a l’ús dels clubs esportius.

En la dècada dels anys seixanta jo formava part de l’equip del Club Natació Gandia. No teníem piscina coberta. Sols podíem entrenar en l’aigua bruta, a la intempèrie tot l’hivern, que hi havia en la piscina del Càmping Caudeli. Sols podíem entrenar en aigua des de l’endemà de Sant Vicent, després de Pasqua, fins a la Fira, en el més d’octubre. La resta de l’any féiem entrenaments gimnàstics, on podíem, després de la jornada escolar. Recorde haver començat a fer-los en la seu de l’Atlètic Club Gandia, que regentava Antonio Climent, ‘Misteri’, dedicat a l’halterofília, la qual feia servir com a sala de ball els dies festius. D’ahí passarem a entrenar, sota el fred de la nit, en el pati de l’antic col·legi Cervantes, un edifici enderrocat i abandonat, en el solar del qual després es construiria el Banc Atlàntic, i ho fèiem acompanyats del pudor dels excrements i dels orins dels qui, passejant pel passeig, anaven allí a alleugerir-se.

Passàrem després a entrenar en el pati de l’Institut Vell, on estiguérem dos hiverns i on poguérem fer els exercicis amb més formalitat, sota la direcció del nostre perpetu entrenador José Maria Ángel, ‘Pitet’. Recorde que les dues darreres temporades, abans d’anar-me’n a la Universitat, les férem en el pati del nou Col·legi Cervantes edificat al Barri de Corea i que els dies de pluja ho podíem fer en el saló d’actes, que aleshores no tenia cap butaca col·locada, la sala feia una notable inclinació que dificultava, encara que tampoc massa, els exercicis de peu, els d’asseguts i els de gitats. Tot, perquè no teníem una piscina coberta on poder entrenar. 

Un dia, Andrés Merí Puig, secretari del Club; Miguel Peiró Castillo, el president i José Maria Angel, ‘Pitet’, l’entrenador, anaren a Madrid a entrevistar-se amb el Delegado Nacional de Educación Fisica y Deporte, don José Antonio Elola-Olaso, perquè ens fera una piscina coberta a Gandia. El projecte que li duien els nostres directius tractava d’aprofitar un vell magatzem situat al costat del Llar Faller de Corea en el qual cabia, molt justament, una pila de 25 metres de llargària i tres carrers per a entrenar amb la qual nosaltres pensàvem que ens podíem apanyar. Sols calia fer el forat i omplir-lo d’aigua. Els tres representants del Club Natació Gandia se’n tornaren a casa amb el cua entre les cames quan el delegat nacional els va marmolar dient-los que els gandians érem molt profitosos, perquè ells ja havien finançat tres piscines a Gandia: la piscina de la Colònia Ducal (!), la piscina del Club Nàutic (!) i la piscina del Càmping Caudeli (?). Es poden imaginar la cara de sorpresa d’ells quan ho escoltaren i la de tots nosaltres quan tornaren a Gandia i ens ho varen contar.

La Delegació Nacional, això sí, obligà a qui fora qui manara en la Colònia Ducal que ens deixara entrenar allí, però sols ho férem unes poques dates perquè era impossible entrenar junt amb els altres usuaris de la piscina privada. En la piscina del Nàutic, entitat privada, estiguérem un parell de temporades fins que un malaurat incident per veure qui la tenia més llarga, acabà amb la nostra presència allí. Però eren piscines on poder entrenar sols en estiu, encara que evitaven, això si, el trasllat de nosaltres, els xiquets nadadors, en auto-estop al Càmping Caudeli.

Però no tinguérem piscina coberta. Així i tot, d’aquell equip de natació sense piscina isqueren campions regionals, nacionals i un de nosaltres, Enrique Melo, fou olímpic a Munic, l’any 1972.

Molt bona decisió dedicar els patis dels col·legis al joc i a l’ús esportiu, fora de les hores lectives. Encertada decisió municipal!