El molt ric mes de gener

El gener té un reconegut prestigi per ser el primer mes de l’any, encara que siga tan sols un modest ‘primus inter pares’. La primogenitura va ser associada per alguns pobles antics a la idea que considerava el gener com el principi del món i de totes les coses existents, de tal manera que condicionava la resta de l’any, inclús en l’oratge que tindria cada un dels mesos de l’any d’acord amb els dotze dies inicials de gener. La convicció que tot començava de nou i que la consistència del món, una vegada més, tornava a ser una realitat inqüestionable, escampava una gran alegria, expressada en festes i obsequis. La vida tornava a guanyar la dura batalla contra el temps destructor.

D’una manera més pràctica, era més freqüent distribuir l’any segons les faenes del camp, d’acord amb els mesos lunars i el cicle de les collites. L’art, com en les miniatures medievals, ens ha deixat estampes de totes estes creences. Així, l’escena de la sega al mes de juny, en la proximitat d’un castell, s’inscriu en un calendari celeste, acompanyat dels corresponents signes del zodíac, amb l’evident intenció de subratllar la consistència de l’ordre còsmic i la seua representació estamental de caràcter feudal, tan estable i previsible com la mateixa naturalesa.  

No totes les estacions tenien la mateixa categoria en molts pobles antics, que mostraven una certa predilecció per l’estiu i l’hivern. Una tal preferència ha deixat algun rastre en refranys com el que assegura que «la lluna de gener / i el sol d’agost / són els millors de tots». Les altres estacions, com la primavera i la tardor, les consideraven com un interval entre les èpoques de calor i de fred. Les raons de tal percepció climàtica no són evidents, però sí que tenen alguna relació amb la seguretat que dona saber que el fred i la calor sempre faran acte de presència, mentre la variabilitat de les estacions de pas fa insegur el treball al camp i la mateixa viabilitat de les collites, sempre subjectes als capricis de l’oratge.

No sempre l’inici de l’any ha sigut l’actual. En la història valenciana, en el conjunt de la Corona d’Aragó, s’hi han fet canvis ben importants del calendari, com el decretat pel rei Pere II de València, el Cerimoniós, que en 1350 va establir que l’any començaria el dia de Nadal, és a dir, a ‘nativitate Domini’, tal com apareix en la datació de la legislació dels Furs de València, tot deixant l’anterior, és a dir, la fixada per la festa de l’Encarnació del Senyor, el dia 25 de març. La proximitat entre el 25 de desembre i el principi del mes de gener va acabar per consolidar el Cap d’Any tal com el coneixem actualment. Tot amb tot, la pervivència d’altres calendaris és ben coneguda, d’acord amb les diverses religions i cultures que hi ha al món.

La climatologia del primer mes de l’any té les seues sorpreses, encara que és més comú allò de «pel gener / tanca la porta / i encén el braser», ben a sovint els dies serens, amb vents de ponent o mestral que deixen un cel net, d’un blau metal·litzat, poden donar pas a dies rúfols, fins i tot amb alguna nevada, com la del dia 11 de gener de 1960, possiblement una de les més grans caigudes a la nostra ciutat o amb alguns episodis de grans pluges o amb altres de sequera. També el gener pot arribar a temperatures molt per damunt dels 20º i animar els arbres, com els innocents ametlers, a mostrar les seues flors en vespres d’una gelada de les que fan història. El mar, per arrodonir el panorama climàtic, també té les seues rareses amb les minves de gener, quan baixa el nivell de les aigües i el peix escasseja, encara que alguns diuen que el lluç de gener val tant com un corder, possiblement pel salvar la rima o descansar del congelat de Namíbia o d’altres llocs exòtics.

El calendari de gener està ben ple de fets interessants, a més del Cap d’Any i l’Epifania amb els Reis. Hi trobarem, cap a la meitat del mes, a sant Antoni, amb la seua ermita, les fogueres, el porrat, el pa benet i la benedicció dels animals. Una dies després, la festa de sant Sebastià, el protector dels estralls de la pesta, venerat en una ermita que arribaria a ser un element important del col·legi i universitat, fundats pel sant duc Francesc de Borja. Substituïda l’ermita per una nova església, el seu retaule major tenia una imatge del màrtir, com a titular del temple i del col·legi. I, tot seguit, una altra festa, la de sant Vicent Màrtir, tan assenyalada a València, que ha quedat en l’imaginari popular com el de la roda, un dels instruments del seu martiri, unit per obra de la rima a la constatació que en tal festa «creix el dia una hora».

L’oratge és un tema de conversació universal quan no sabem què dir o no coneixem suficientment a la persona amb qui compartim l’ascensor, però té sempre un evident sentit humà, com una advertència sobre la inestabilitat de l’existència, de les sorpreses que ens esperen en alguna revolta del camí, encara que alguns desitjarien saber el seu futur gràcies a algun corb o cornella, ben negres, que segons alcen el vol de dreta a esquerra o a l’inrevés, poden passar en un tres i no-res d’un presagi favorable a un d’advers. Potser serà millor deixar tranquils els ocells i, amb un cert estoïcisme, considerar que cada dia ja ens durà el seu propi pes, possiblement més lleuger que la pesantor que la imaginació ens fa témer.