Viatjar, descobrir, retornar

Viatjar ara ja és tot un hàbit personal i social, tant per raons de treball com d’esplai o lleure. En altres temps viatjar era tota una aventura, amb molts problemes per l’estat dels camins, les incomoditats i el bandolerisme. Al segle XVIII van començar a guanyar importància els viatges en una Europa parcialment en pau. Els viatgers, en general, eren dels estaments privilegiats, com els senyors i alts eclesiàstics, però la mobilitat de funcionaris, militars i comerciants, entre altres, va ser cada vegada més freqüent. La modalitat dels viatges de formació, quasi sempre amb destinació a Itàlia, van posar-se de moda entre els fills de la noblesa i de la burgesia en ascensió.

El viatge va convertir-se en un tòpic literari, sobretot entre els escriptors britànics per la seua condició insular. Un sedentari com Daniel De Foe, amb el viatge iniciàtic de Robinson Crusoe, completat amb una segona part encara de més ambició viatgera, ha produït interpretacions tan arriscades com la psicoanalítica, que establix que, després de l’enfrontament amb el pare, el viatge i el naufragi en una illa no són altra cosa que el retorn al si matern, on podrà evolucionar psicològicament i així poder tornar a integrar-se socialment. Un altre exemple és el de Laurence Sterne, autor del Tristam Shandy, on el viatge es transforma en una exploració interior plena de digressions, comentaris i agosarades observacions sobre la condició humana.

En contrast amb la seducció del viatge, real o imaginari, en els temps de la Il·lustració, alguns, com Immanuel Kant, van fer una vida sedentària, sense a penes cap eixida de la ciutat nadiua, amb una existència ordenada, centrats en l’estudi, el coneixement de la condició humana i en la reflexió. Animós partidari de la pau perpètua, ha sigut proscrit el seu nom en la ciutat de naixença, ara russa pels condicionants de la història, però la seua obra continua fent llum a molts esperits en tot el món, tot salvant-los del sedentarisme mental. D’altres, com els valencians Manuel Martí i Gregori Maians, també van viure una part de la seua vida lluny dels grans centres del poder i la cultura, però amb una dedicació constant a la lectura i a la meditació, tal com mostra la seua correspondència, sobretot en llatí, tan plena d’erudició, informació literària i observació de la societat del seu temps.

Amb una motivació ben diferent dels intel·lectuals, els llauradors i llauradores, és a dir, la major part de la població, vivien adscrits a la terra, lligats al cicle de les collites, als capricis de l’oratge i a les exigències dels senyors. Quan Cavanilles, a finals del XVIII, va visitar la nostra horta, la seua opinió era ben favorable: «la aplicación y continuos esfuerzos de los naturales han convertido el suelo en un vergel ameno por la multitud de moreres, frutales y diversas produccions». L’exuberància del verger no deixava vore la dura existència dels camperols, sobretot dels que havien de pagar un arrendament encara que les collites foren escasses. Uns llauradors que, a més, tenien fama d’ignorants, sotmesos a les rutines de la tradició i enemics de qualsevol novetat. Anys a vindre, per contrast, serien els dipositaris de la llengua, de dites i refranys, de costums, dels vestits de festa, de balls i cançons, que continuen d’alguna manera presents ara mateix.

En la nostra cultura actual la vida sedentària, declarada enemiga de la salut, pareix cosa d’altres temps. La mitificació de la joventut, a més d’animar a practicar qualsevol exercici físic, considera l’acció per l’acció com l’estat natural de la persona, mentre la lectura, l’audició de música o la conversa, entre altres possibles ocupacions, són considerades pròpies de les etapes més avançades de la vida. Evidentment no hem de retornar als diàlegs platònics, però sí que és de màxima importància dedicar tot el temps que calga a la reflexió, personal o compartida, i a la investigació científica sense utilitat immediata. D’altres ja s’encarregaran de traure’n les conseqüències utilitàries, també absolutament necessàries.

Viatjar pel món ja ha entrat a formar part de la formació acadèmica i escolar, amb programes tan coneguts com els que porten el nom d’Erasme de Rotterdam, un intel·lectual viatger, primer estudiant i després professor en algunes de les més prestigioses universitats europees. En la seua visió humanista, la pau universal és un objectiu fonamental per a poder créixer en tot allò que dignifica a la humanitat, sense oblidar el sentit crític que posa a prova idees i conviccions. En uns pocs anys d’un cert optimisme polític, la seua obra va ser molt coneguda i traduïda encara en vida de l’autor, entre altres, pel canonge de la col·legiata de Gandia Bernardo Pérez de Chinchón, en la primera part del segle XVI. Després de segles, és tot un signe esperançador que el seu nom patrocine la formació de molts jóvens en un extens àmbit europeu en pau.