El llarg dissabte

Cada dia porta el seu afany, però hi ha dies que tenen, per raons culturals o religioses, un simbolisme propi, encara que siga en el context de la nostra societat tan complexa i plural, que els fa ben aptes per a explorar alguns aspectes de la condició humana, fins i tot els més amagats o oblidats. Alguns dies de la Setmana Santa, per exemple, tenen esta capacitat de mostrar alguns dels rostres humans desdibuixats per les vicissituds de cada dia.

Així el Divendres, com un extens regne de la foscor, és l’experiència de la necessitat, del límit dels nostres somnis de voler ser autosuficients, de fundar la pròpia existència en nosaltres mateixos, sense cap dependència de ningú. L’escriptor Erri de Luca, amb la seua esmolada prosa i el seu estil d’eficaç cauteri de tantes ferides interiors, va reconstruir el diari del cec de Jericó, que curat per Jesús l’acompanyarà, amb altres antics invidents, en la seua passió i mort. Els qui no s’hi veuen i caminen a les palpentes són els més preparats per a donar testimoni de la veritat de la mort de Crist: «Ai, home, has obert els ulls a molts de nosaltres i ningú te’ls podrà tancar a tu quan et queden oberts, cecs, al patíbul dels romans. El van penjar del travesser amb els braços oberts. Em vaig estar allà fins a l’últim alé. Em pose en les teues mans per confiar el meu vent, va cridar amb el vers del salm de David. De sobte es va fer la nit en ple dia, una foscor de quitrà va cobrir Jerusalem. Només els cecs vam saber trobar el camí de tornada sense ensopegar». Els vidents seguiran entropessant en la mateixa pedra perquè no han tingut l’experiència de necessitar a ningú per a fer el camí de la vida.

El Dissabte de l’espera de la victòria va allargant-se, com el camí que després d’una revolta torna a mostrar l’immens horitzó que encara caldrà recórrer. És el dissabte del present que voldríem acurtar per si el demà és millor. Se’ns fa llarg el camí i l’espera perquè hem arribat al moll massa d’hora i el vaixell encara no té preparat el rumb ni ha desplegat les veles.

En realitat el Dissabte és el nostre present amb les perplexitats dels temps difícils, d’incertesa, de silenci, d’esforç sense cap profit. Sempre és dissabte. Encara no ha arribat la plenitud de la Pasqua o el compliment de qualsevol utopia, i el demà pareix il·luminat més per un sol ponent que ixent, mentre s’omplin les hores d’espera amb entreteniments i alguna que altra baralla.

L’experiència de viure sempre en dissabte alça el vel de les convencions socials i mostra la igualtat de tots, dels vencedors i els vençuts, dels amics i els enemics, dels poderosos i els oprimits. Tot s’hi convertix en categories inútils, irrellevants, quan tots ja hem entrat en la mateixa sala d’espera. És el dissabte que mescla proves, preguntes, dubtes, il·lusions i esperances, és a dir, tota la matèria de la condició humana, fosca i també lluminosa. Voldríem viure el present sense assumir les seues perplexitats. Voldríem proclamar la victòria abans d’acabar la guerra, com aquell anacrònic Dissabte de Glòria que anticipava l’alegria de la resurrecció de Crist. Fa la impressió que els humans no volem esperar al compliment i volem, sense l’angoixa de l’espera, assaborir el triomf, com un mèrit propi.

Ens agradaria passar de puntetes per la vida, com aèries ballarines, sense embrutar-nos amb el fang de cada dia, amb el solatge de tantes decepcions i fracassos o de projectes mai no acomplits, sense adonar-nos que el penell ja està assenyalant que els vents de la història han canviat i que ja no s’hi pot dedicar cap moment al plor i l’enyorança. La poeta italiana Elena Bono, fa molts anys, ho va deixar ben clar, sense necessitat de cap traducció, quan va escriure uns versos quasi profètics: «tempo è venuto / di vendere la veste/ e comprare la spada», perquè ja han arribat els temps de lluita per la dignitat humana, però també hi afegí, ara sí en versió nostra, que ja és el «temps de fer a trossos/ el propi cor / i donar-ne part a tots/ sens fi». La lluita no podrà ser d’altra manera, perquè sense la donació personal tot acabarà en l’opressió dels altres, dels qui viuen i pensen de diversa forma.

Finalment, vindrà el Diumenge. La guerra ja ha acabat, ara només falta la proclamació de la victòria. És el moment de la festa de Pasqua, expressada en costums i tradicions encara vives en el nostre poble, com una anticipació d’una felicitat plena, sense les limitacions del temps i l’espai, tan nostres i també tan exigents. Mentre s’espera la declaració de la victòria final, caldrà seguir amb el temps de l’esforç, de la lluita per un món millor, divers d’altres moments de la història. El motor de l’esperança, tot i algunes derrotes ocasionals, anirà obrint nous horitzons, sempre amb la seguretat que el camí no s’esborrarà en les arenes dels deserts ni en l’obscuritat de les selves.