Contes i narracions de sant Vicent Ferrer

Els documents d’altres èpoques només esperen alguna pregunta intel·ligent per a regalar-nos els seus tresors amagats durant temps i temps. Massa sovint hi anem a pouar respostes, mentre aquells venerables pous de saviesa continuen silenciosos sense mostrar les seues aigües profundes. Ara mateix, fa ben poc, un dels nostres mestres més estimats, per sant i per valencià, fra Vicent Ferrer, ha desvetllat un dels seus secrets que, tot i ser tan visibles, no acabaven de ser reconeguts com calia. Ens referim a la seua aportació narrativa, desdibuixada en el conjunt dels sermons, i que ara, per l’eficaç i sensible edició i adaptació del professor Ferran Garcia-Oliver, ha donat suficient autonomia i rellevància literària a un aplec de Contes i narracions de sant Vicent Ferrer.

El sant valencià és un d’aquells personatges que creixen contra les inclemències de la història, com la pesta negra, el Cisma d’Occident, la por o la misèria, a més dels dubtes davant els nous corrents de pensament. El dominic, fidel al tomisme, va ser tot un intel·lectual encara escolàstic en els seus opuscles de caràcter filosòfic, però va ser més conegut per algunes obres de temàtica religiosa, com el seu tractat en llatí sobre la vida espiritual, difòs per tota l’Europa occidental durant segles.

Al seu temps, l’ambient religiós ja era problemàtic, però també van aparéixer importants moviments espirituals com la ‘Devotio Moderna’ i els projectes de reforma de l’Església. Va ser de gran abast, per exemple, la influència d’autors espirituals com Ludolf de Saxònia, autor de la ‘Vita Christi’, tan present en els valencians Vicent Ferrer, sor Isabel de Villena i Joan Roís de Corella, entre altres.

També Vicent Ferrer forma part del grup de predicadors populars ambulants per molts països d’Europa que volien formar i acompanyar el poble cristià en una situació tan difícil, que moltes voltes prenia una tonalitat apocalíptica. Per a arribar a la gent, en gran part analfabeta, s’hi recomanava una predicació plana i senzilla, amb exemples, de tal manera que l’oient tinguera la percepció que s’adreçava a la seua situació particular. El recurs a exemples plens de vitalitat narrativa i dramàtica ajudaven a fer més proper el missatge que el predicador, en els seus sermons, volia fer entenedor per a cada oient. 

L’obra que comentem, entre molts altres mèrits com la versió actualitzada dels texts, fa conéixer de forma directa la capacitat narrativa i teatral de sant Vicent Ferrer. Les narracions, que es poden llegir deslligades del sermó de procedència, s’inspiren en diverses fonts, com els evangelis, les vides de sants o la narrativa popular, entre altres fonts. La tècnica narrativa, sobretot en els contes tradicionals, té uns procediments característics en la seua morfologia, com la distinció entre els personatges positius i opositors, la superació de les proves, en general de caràcter ternari, i el final feliç de l’heroi o del personatge de més bondat o virtut.

La complexa realització de l’esmentada tècnica narrativa, en casos com el conte ‘La filla del rei’, que desenvolupa la paràbola evangèlica del servent infidel, en este cas un cavaller, que s’aprofita de l’absència del seu senyor per a maltractar a la seua filla i viure desordenadament, té una estructura narrativa ben marcada, que comença amb la fórmula habitual intemporal «això diu que era», l’allunyament del senyor, l’encàrrec al cavaller de cuidar la seua filla, a la qual maltracta mentre preferix i afavorix a una esclava, el regrés del senyor i el castic del cavaller, però amb la particularitat que el relat vicentí pregunta als oients quin castic mereixerà una conducta tan roïna, és a dir, amb la intenció d’implicar-los en el juí moral.

En altres ocasions, com en ‘El mercader enganyat’, la tècnica s’ajusta perfectament a la narrativa popular. Així el mercader, que vol fer negocis a baix preu, compra tres coses: un plat d’estany, unes pedres de vidre i uns ulls de peix, que finalment no seran ni de plata ni pedres precioses ni perles. El mercader reconeixerà que l’han enganyat. La moralitat respon al refrany «Ric i bon pare tindràs que t’ajudarà i proveirà», és a dir, més important és el bressol on naixes que l’astúcia.

Finalment, en ‘L’envejós i l’avariciós’, després de presentar els aviciats personatges, d’acord amb la saviesa del rei Salomó, se’ls promet donar el doble a l’últim que demane el favor o regal. Amb recursos teatrals, la solució serà, per part de l’envejós, admetre perdre un ull tot sabent que l’avariciós en demanarà el doble, és a dir, els dos ulls. El conte acaba amb la conclusió acostumada: «i així va ser, i així ho llegim».

El nostre sant Vicent, amb recursos tan eficaços, aporta uns interessants materials que connecten amb el sentit del mite, tan desacreditat per la crítica racionalista, però que des de fa algun temps ha recuperat el seu valor de vehicle de difusió de valors de caràcter universal, com la saviesa, la bondat, la justícia i la veritat, fonamentals en la configuració de l’imaginari més profundament humanista.