Era l'any 1969 quan Vicente Ferrer, un missioner espanyol, i la periodista Anne Perry van fundar el Rural Development Trust (Consorci pel Desenvolupament Rural) per a ajudar als habitants d'Anantapur, una regió de l'Índia rural, a eixir de la pobresa. Eixa entitat, amb el temps, va esdevindre la Fundació Vicente Ferrer, que ara ja suma 50 anys d'acció humanitària a una de les zones més empobrides i amb més desigualtats socials de tot el món: Mig segle de lluita contra la pobresa, malalties com la tuberculosi o la sida, els problemas d'insalubritat o la discriminació contra les dones.

«Com pensar en el demà si no saps si vas a menjar hui, si no saps si vas a poder donar de menjar als teus ni on vas a dormir? Com pensar en el futur quan el present és, en si mateix, una batalla per la supervivència? Com creure en tu mateix si ningú més ho fa? Quan Vicente i jo vam arribar a Anantapur fa 50 anys eixe era el sentiment de milers de persones que vivien en la pobresa extrema i la marginació», revela Anna Ferrer -que va deixar el seu antic nom, Anne Perry, al 1970, quan es va casar amb Vicente Ferrer-.

«La majòria d'eixes famílies treballaven més de 12 hores al dia a canvi d'un plat d'arròs amb el que alimentaven als seus fillls. Els xiquets començaven a treballar als 10 anys, i les xiquetes contreien matrimoni quan tenien el primer període, o fins i tot abans. Les dones no podien eixir a soles de casa i les persones amb discapacitat eren despreciades fins el punt de negar-los la seua identitat: adquirien automàticament malnoms relacionats amb la seua malaltia en lloc de que els anomenaren pel seu nom», narra Anna Ferrer, actual presidenta de la fundació.

En estos 50 anys de treball, la Fundació Vicente Ferrer ha aconseguit que almenys 3 milions de persones isquen de la situació de pobresa extrema. A més, amb la seua tasca s'ha garantit el dret a la educació i la salut de milers de dones i s'ha fomentat la seua autonomia econòmica amb microcrèdits que les han permés emprendre negocis. Tanmateix, s'han construït centenars de vivendes que s'han registrat a nom de les dones per a assegurar i protegir els seus béns.

D'altra banda, un dels grans objectius de la fundació és fer accessible l'educació a tots els habitants d'Anantapur, ja que la consideren la base del desenvolupament i la transformació social per a trencar el cercle de la pobresa. Així, gran part del seu treball s'ha dirigit a la construcció d'escoles per a augmentar els nivells d'alfabetisme i reduir l'absentisme escolar o a aconseguir beques per a que continuen amb els seus estudis.

«Hui, 50 anys més tard, els llauradors expliquen amb orgull que el seu fill o filla ha aconseguit una beca per a continuar els seus estudis superiors i que estiguen a la universitat. Moltes dones han obert xicotets negocis rurals i ja no es resignen a viure com a ciutadanes de segona, encapçalen manifestacions per a reclamar els seus drets i erradicar actituts masclistes. Les persones amb discapacitat han reduït el seu aïllament gràcies a l'associacionisme i ara confien en si mateixos i el seu entorn els respecta», assegura Anna Ferrer, que definix l'acció de l'ONG que representa amb una anècdota: «A Yaleru, un dels primers 200 pobles on vam començar a treballar fa 50 anys, disposen ara de vivendes de la FVF, un centre comunitari, cobertura sanitària, programa de recolzament a les dones... Un dia parlava amb un company i es va apropar una dona, em va agarrar del braç i em va dir: 'germana, gràcies, ja no tinc por'». Ella es diu Pedaka, va ser casada amb 15 anys i va lluitar per continuar estudiant a l'escola de la FVF davant el rebuig de la seua parella. Hui Pedaka lidera una associació que lluita pels drets de les dones al sud de l'Índia.

Però encara resta molt treball per fer. Més de 370 milions de persones viuen a l'Índia en situació d'extrema pobresa. «Cada acció bona, gran o xicoteta, ens fa caminar cap a un canvi real», recorda Anna Ferrer.