P «Tres hiverns a Londres» m'ha semblat una novel·la trista amb final feliç. ¿D'acord?
R M'agrada que ho veges així. Jo no volia fer una novel·la trista, i encara no estic segura que siga trista. És la història d'unes dones valentes que lluiten en un temps molt difícil per canviar el seu destí, com l'Anita, i que en bona part ho aconsegueixen. Però també és la història d'un primer amor truncat i de totes les preguntes que deixa pendents. Em va costar molt decidir el final, però ara em pareix l'únic possible. Jo també el trobe feliç, però el vaig escriure plorant.
P També un homenatge a eixe l'amor vertader que busquem al llarg de la vida.
R El que tenen els amors truncats -i els primers amors solen ser-ho- és que mai sabràs si havien de ser l'amor de la teua vida o no. No estan contaminats per la rutina, ni per la decepció, ni per l'avorriment. Sempre seran perfectes, suspesos en el temps. Potser el que busquem és això, això i aquella sensació de ser joves i de què encara tot és possible. No sé si mereix un homenatge, però ha quedat més o menys així.
P La carta amagada de Bjorn és una mena de por al destí?
R Quan rep i amaga la carta, Anita, la protagonista, ja no té por del destí. Ja l'ha desafiat i, a la seua manera, l'ha guanyat. El que vol ara és agafar fort les regnes de la seua vida i no deixar que ningú decidesca per ella.
P Anna, Anita, potser el paradigma de les dones que van possibilitar el solatge per la revolució feminista?
R Anita té una actitud clarament feminista, vista ara, però no n'és conscient. El que té clar és que pel fet de ser dona no és menys que ningú, i que en la seua vida decidirà ella. Les circumstàncies de la seua infància, la relació entre els seus pares, els llibres que llegeix, la natació... tot això ha forjat una personalitat forta, amb criteri, que només aparentment és suau i discreta. I la relació amb les seues germanes, l'amistat amb les seues companyes, el model de les infermeres més grans, la fan adonar que la solidaritat entre dones les fa més fortes en un món hostil. Estic segura que l'Anna adulta ja ha posat nom a aquesta actitud, i que quan la retrobem, el 1994, ja és una feminista convençuda i ha transmés aquestes conviccions a la seua filla. Moltes dones de la seua generació han passat per processos semblants i -amb les contradiccions que imposava l'època- ens han transmès el seu llegat.
P Una curiositat, no s'ha perdut mitja història en el salt de juny de 1963 a l'hivern de 1994, i després el maig de 2007?
R Sí. S'ha perdut la història dels seus anys de maduresa. És una altra història que em guarde, i que encara no sé com abordar. Potser un dia ho faré.
P Per exemple, de què va morir Ton, el germanet d'Anita?
R Ton mor ja en l'edat madura, de malaltia. No ha tingut la vida que volia, però ha lluitat pel que creia i ha educat dos fills bons, de pedra picada com ell.
P La vespra del casament de la Muntsa, la germana major d'Anita i la segona, la Nuri, fan l'última reunió en el llit entre les tres, i la novençana diu «ningú m'ha ensenyat com és una casa normal». Com és una casa normal?
R Ella es refereix a una família «amb ànima», en què el pare i la mare es respecten i s'estimen mútuament i tenen cura dels fills. Òbviament no és això el que passa en moltes famílies, i menys en condicions tan desfavorables, però és l'entorn en que la majoria de fills voldrien créixer. O què en aquells anys es considerava desitjable.
P Entenc que la d'Anita no és «una casa norma».
R No, és clar. Les pèssimes relacions entre el pare i la mare, la fredor emocional, la distància amb les respectives famílies, la pobresa, la por... Cal molta resiliència per superar les infàncies que tots aquests factors han espatllat.
P M'ha agradat la realitat per abordar les misèries del franquisme d'una família de Barcelona. No hem oblidat massa ràpid tot això?
R Desgraciadament, sí. I això fa que ens coste més adonar-nos de les misèries d'ara.
P Al mateix temps el recorregut cosmopolita, amb Londres, París, Oslo, Buenos Aires, Nova York i fins i tot Austràlia.
R Si Anita no hagués marxat a Londres, el món exterior li hauria estat sempre alié. La Catalunya franquista era un món aïllat, enclaustrat. Fer el pas de marxar a Londres -que era encara la capital d'un imperi- la situa de sobte enmig del planeta, en un lloc de pas on és molt més fàcil abastar el món sencer i relacionar-se amb gent de tot arreu. Ella torna, però ja ho ha experimentat, i les seues amigues, que no tornaran, s'escampen de forma natural per aquest món, com ho feien els ciutadans de la metròpoli.
P Satisfeta amb la primera novel·la?
R Sí, molt. No perque pense que siga molt bona, ni per si té més o menys lectors. Era una història que em portava dins de feia molt temps i per fi vaig plantar-me i la vaig escriure, i vaig disfrutar moltíssim escrivint-la. Satisfeta del tot no ho estaré mai: podria reescriure-la mil voltes i sempre trobaria alguna frase, un paràgraf, una història que millorar.
P És més fàcil construir un relat de ficció després d'anys de periodisme?
R Sí. El periodisme m'ha ensenyat a explicar històries. I porte molts anys escrivint guions de sèries i documentals. No he fet pròpiament ficció, però almenys he aprés a narrar. Als personatges i les vivències que explique al llibre també hi ha molts elements reals. Molt pocs són autobiogràfics, però n'hi ha molts que els he conegut treballant com a periodista.
P Va començar al periodisme escrit i a València, se'n recorda?
R Me'n recordaré sempre, és clar! Vaig fer les pràctiques d'estiu de primer curs de Periodisme (1982) a La Hoja del Lunes, i les del segon curs les vaig fer a Levante-EMV (1983). Si tanque els ulls encara puc recòrrer la redacció tal com era, en un moment que hi convivien els redactors «històrics», dinosaures a punt de jubilar-se, amb periodistes joves ansiosos de menjar-se el món. El primer dia em van posar a ordenar un armari ple de fotografies de les falleres majors de tots els pobles de València des de 1940, com a mínim. Encara no sé si va ser una broma. A finals de juliol va morir Luis Buñuel, i en aquell moment jo era la única redactora de Cultura, perque tothom estava de vacances, així que vaig passar de classificar falleres per poble i any a omplir no sé quantes pàgines centrals. Em van donar molta llibertat per fer el que volguera, i vaig poder escriure uns quants articles en valencià. Això va fer que em cridaren de La Ciutat, la revista de l'Ajuntament de València, i després a la delegació local d'El País. Vaig estar allà més d'un any, i després vaig anar a la revista El Temps, que s'estrenava, i allà hi vaig passar uns quants anys, meravellosos. Fins i tot em van publicar alguns articles a la Cartelera Túria! València -la meua ciutat, perquè hi vaig viure dels 8 als 22 anys- era una ciutat fantàstica, en un moment molt conflictiu que la feia apassionant. I si savies escriure en valencià no et faltava la feina, per estrany que semble.
P Li dic que té molts lectors valencians?
R Si m'ho diu, em farà molt feliç.
P La presentarà a València?
R M'agradaria moltíssim, però depén de l'editorial... o de les llibreries.
P No li preguntaré pel procés, li sembla bé?
R Perfecte. Jo només el conec a nivell d'usuària, hi ha gent molt més experta.
P Subestimem la felicitat, com diu la carta llegida mig segle després?
R I tant. Ui, un espòiler!
