Una novel·la és com una obra d'art, quan ens commou i ens fa estremir, fins al punt que si la celebrem esdevé una obra mestra almenys per als ulls que la miren i al contrari si l'acusen de ser poc interessant i vana al remat es torna vana i ningú la llig, venia a dir un personatge recreat per Isak Dinensen a un relat de Contes d'Hivern.
Escric aquestes línies perquè no deixen de llegir Tres hiverns a Londres de Fúlvia Nicolàs, em sembla que és la seua primera novel·la i és una novel·la formidable, més encara per ser la primera, tot i que ella ha fet molts guions a TV3 com a periodista. La novel·la és un homenatge a la seua mare i a la generació del jovent de finals dels anys cinquanta i seixanta que van haver de marxar de la seua terra, Catalunya, a cercar treball i una vida diferent a d'altres països d'Europa, per eixir de la mediocritat i les misèries de la dictadura. En una societat patriarcal i masclista, on les dones eren empetitides i disminuïdes (com encara ara voldrien fer alguns en l'amenaça d'un retorn al feixisme, a la misogínia i al terrorisme masclista que no ha marxat mai), en un estat on es cridava molt i es feia molt de soroll perquè no es pensara res, on les mentides brollaven per tot arreu, on tot eren culpes, pecats, xafarderies, tragèdies, excuses i una incultura i analfabetisme crònic... la protagonista s'autoretrata en contrast: «A casa em deien Anita, però em dic Anna, com la meva àvia. Anna Belaure Vidal. No crido mai. Detesto les tragèdies. No dic mentides. No em poso excuses. Sóc discreta: m'escapo per dins. No crec en Déu ni en coses que no puc entendre. Llegeixo tant com puc. Sé d'on vinc i no vull tornar-hi». En un món de súbdits (que encara s'ha reproduït i s'arrossega) tornar-hi volia dir abaixar el cap, fracassar i acceptar una submissió plena d'indignitat, reproduir l'ordre imposat pel nacional-catolicisme que omplia de ferides la pell i el cos amb pessics de monja... Tot i que al llarg de la novel·la hi ha molts més pessics, més ferides, mossegades i morts, no només a l'hospital sinó en el frec a frec de la vida.
Anita és una jove infermera que ha emigrat a Londres fugint de la por, la grisor, els crits i les misèries de la Barcelona dels anys cinquanta; en realitat, és el viatge d'una noia catalana, de postguerra, que se'n va per convertir-se en infermera a l'hospital de barri pobre Saint Olave's; va a penes amb el bagatge d'uns cursos de la Creu Roja, les ganes de sortir del forat fosc i de menjar-se el món i no sap en què es trobarà, ha jurat no tenir por i no tornar-se'n enrere perquè sap, potser només intuïtivament, que la resistència davant les dificultats la farà créixer i la tornarà més resilient per reeixir de les pertorbacions que ha sofert; arriba sola al Saint Olave's però li obre la porta la «síster» Parker, li presenten a la «matron» Campbell i també troba una colla d'infermeres catalanes (Mercedes, Júlia i Flora) amb les que compartirà treball, confidències, trossos de vida i de guerra, coneixen amics i naixen els primers amors i desamors. És la història de sa mare però també de la seua família sencera, desestructurada per la guerra i la pobresa: la de les seues germanes i amigues (la Muntsa, la Nuri i el Ton), companyes de viatge enmig de les durícies i les carícies de la vida. També és la història del seu primer amor, que li deixarà empremta per sempre i que allargarà, en la fantasia, fins a la vellesa.
És una novel·la amb distintes capes i lectures, amb una emocionalitat continguda i equilibrada, que descriu i ens mostra moltes vides i morts i ens fa passejar pel creixement que atorga la lectura, una afecció que li inspira el seu pare perquè es refugien, i que li amplia l'horitzó en saber d'altres vides més enllà de les que l'envolten de prop, Victor Hugo, Stendhal El roig i el negre definida com la història d'un arribista, d'un home que enganya a tothom en un món on tot és mentida, Crim i càstig, Anna Karènina, El retrat de Dorian Gray, Darwin, La Ciudadela, d'A. J. Cronin, la lluita d'un metge contra la corrupció, Homenatge a Catalunya de George Orwell, Walt Whitman «Stop this day and night with mi and you shall possess the origin of all poems... [«Acompanya'm aquest dia i aquesta nit, i teu serà l'origen de tots els poemes,/ Teva serà la benaurança de la terra i del sol (milions de sols encara esperen ser descoberts)/ Deixaràs d'acceptar coses de segona i de tercera mà, deixaràs de mirar a través dels ulls dels morts i deixaràs d'alimentar-te de les bubotes [spectres] dels llibres,/ Deixaràs de mirar a través dels meus ulls deixaràs d'acceptar tot allò que de mi et vingui, tot allò que jo fins ara he acceptat,/ Escoltaràs totes les coses i les filtraràs a través del teu tu mateix.»], traducció de Jaume C. Pons Alorda, Edicions de 1984, 2014.
A través de la mirada de la protagonista, descobrim el contrast entre una societat sota una dictadura on ha guanyat el feixisme i domina l'arbitrarietat dels totpoderosos i una societat democràtica que ha passat una guerra, que ha guanyat la pugna contra el nazisme i es reconstrueix a poc a poc, que té una assistència pública que atén molt millor els pobres, una formació mèdica i infermera més rigorosa i no tronada i plena de supersticions espiritistes, un accés als museus i a la cultura més obert i accessible que a l'estat espanyol on l'adhesió al règim totalitari i les «influències» són decisives per resoldre problemes vitals. Hi ha un viatge d'ascens, d'una dona que torna de Londres canviada en un procés d'aprenentatge que la fa ser diferent al que era abans perquè pren distància del seu petit món i aprén a saber no només el que no vol sinó també allò que vol, amb més claredat i clarividència; s'allunya del que la tortura, de les escales fosques i de les olors pútrides a col bullida i sap que «la felicitat» es construeix a cada instant, enmig d'entrebancs, riscos, vulnerabilitats i incerteses. Hi ha també, cartes breus i cartes llargues, cartes que s'obren i cartes que s'obliden i es perden, hi ha la memòria que batega en cada vida com un cor obert a l'esperança, que pot cercar-se i sovint trobar-se, hi ha vida, hi ha amor, hi ha l'oblit i les ferides que ens empaiten cap a la fi irreversible. Hi ha vides que lluiten per recompondre's després del sacseig de les derrotes per tal de viure dignament.
