La dedicació a aquests treballs de desenvolupament urbà (entès ara no com un engrandiment sinó com un procés de millora sostingut) constitueix la condició hesiòdica de l'arquitectura a la qual es va referir Vicent M. Vidal Vidal en les seues paraules d'agraïment en rebre el passat dia 4 d'octubre el guardó de Mestre Valencià d'Arquitectura que atorga el COACV.
La seua ha estat una trajectòria professional singular i intensament fructífera, durant la qual ha pogut llegar a la societat valenciana obres d'extraordinària qualitat així com contribuir a la formació de moltes generacions d'arquitectes. A més a més, aquest reconeixement suposa una nova i clara legitimació de l'estatus de l'Escola d'Arquitectura de València al més alt nivell: si bé tots els premiats en edicions anteriors s'havien format a les escoles d'arquitectura de Madrid o de Barcelona, tot i haver exercit després al País Valencià, ara ja comptem amb un llorejat que forma part de les primeres promocions graduades a la UPV, institució educativa valenciana que va reprendre una de les importants funcions que abans posseïa la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
L'ETSAV va començar la seua activitat formativa a finals dels seixanta, en el mateix moment en què es produïa aquell intens debat suscitat per Cirici i mantingut primordialment entre Fullaondo, Bohigas i Moneo en referència als diferents posicionaments que es donaven en els principals focus de dinàmica arquitectònica a l'Estat espanyol, Madrid i Barcelona. No es referien, solament, a una distinció pel que fa a la manera d'ensenyar arquitectura a les respectives escoles, sinó, sobretot, a la diferent forma de produir arquitectures a ambdós entorns. La nova aposta del nucli valencià no passaria inicialment ni pel realisme català, ni per l'organicisme (que té molt de formalisme) madrileny, que havien estat els dos posicionaments majoritaris en els seixanta. Ben prompte, al començament de la dècada següent, es va adherir majoritàriament als postulats del neoracionalisme rossià, tot i mantindre sempre l'atenció posada sobre l'evolució del moviment modern.
El posicionament de Vidal es fonamenta en la continuïtat del moviment modern, sense que això implique estar exempt de vessants crítics i en certa manera oberts a un cert manierisme lingüístic. Són destacables en la seua producció dos aspectes per sobre de la resta: (i) acurada atenció a les dimensions tècnica i constructiva, reafirmant molts dels valors de les maneres de projectar i construir pròpies del moviment modern, sense abandonar per això les claus provinents de la tradició anterior, filtrades per la Història; i (ii) especial aproximació a l'acció contemporània sobre la ciutat històrica, com és el cas dels seus múltiples treballs a Alcoi.
El primer és fruit de l'especial acostament als camps de la tecnologia i la industrialització. El mode en què ell els aborda coincideix, com s'aprecia clarament al principi del seu itinerari professional, amb els postulats d'actuació de la veta pro-funcionalista de la tercera generació del moviment modern, i específicament entronca amb l'obra del primer Stirling. Són molt rellevants en relació amb aqueix aspecte els edificis fabrils que ha projectat, especialment la Fàbrica Jover a Cocentaina. En tots ells ha sabut adaptar-se a les innovacions productives i incorporar tècniques edificatòries avançades, sense renunciar als invariants tipològics propis del costum industrial. Aquesta actitud és coherent precisament amb una de les principals conclusions de la seua tesi doctoral, que conforma una documentada anàlisi dels edificis fabrils de la conca del riu Molinar a Alcoi. De fet, acaba la mateixa impugnant el tecnologisme de Banham i defensant l'arquitectura en la seua autonomia i sentit històric. Les seues realitzacions més tardanes també seran coherents amb aquest principi, sent una constant de la seua trajectòria el recurs a les innovacions tècniques i constructives, però mai de forma impostada o artificiosa.
Mitjançant el segon aborda la relació gairebé identificativa entre la ciutat i la cultura, i és capaç de contribuir al procés de producció històrica de la ciutat sense caure de cap manera en revisionismes banals o en esborrats de les empremtes del passat. Les seues diverses actuacions a Alcoi s'han produït a molt diferents escales: ha dissenyat mobiliari urbà, però també un programa urbanístic a escala de tota la ciutat. L'enorme empenta de les primeres corporacions municipals que van governar la ciutat en les primeres legislatures democràtiques, liderades pel socialista Josep Sanus Tormo, va proporcionar els prolegòmens a les actuacions més destacades. Aquests primers temptejos van ser les actuacions residencials junt a la Torre de Fraga i al carrer Sant Miquel i la reforma de les places Major i d'Espanya, aquesta última incorporant un bell monument dedicat al corrent d'aigua com a força motriu de les indústries tèxtils en origen, de clares ressonàncies scarpianes.
El més remarcable dins d'aquesta última línia és sense dubte l'operació del Pla ARA - Arquitectura i Rehabilitació d'Alcoi, una important estratègia de regeneració urbana promoguda per la Generalitat Valenciana. Per una part va consistir en equipar la ciutat amb noves i importants dotacions i grans parcs, els projectes dels quals van ser assignats en pràcticament tots els casos a joves arquitectes titulats per l'ETSAV i col·laboradors de l'estudi de Vicent M. Vidal Vidal i Lluís Alonso de Armiño Pérez, com són Meri, Picó, Pérez Igualada, Valor, Cabanes... I, per una altra, en actuar sobre els teixits històrics d'aquesta ciutat industrial mitjançant projectes urbans desenvolupats per equips formats per rellevants arquitectes valencians (Casado, Colomer, Alcácer, Magro, del Rey, Alonso de Armiño, el propi Vidal...) juntament amb arquitectes reconeguts com de primer nivell dins de l'àmbit europeu (són els casos de Moneo i Aymonino, que finalment no van conduir a la realització d'un projecte concret, o els de Siza, Colqhoun, Miller, Venezia, Rozzi i Carrozzi que sí que van projectar diverses actuacions que van acabar per no construir-se, o el de M. de Solà Morales que sí va veure el barri de La Sang culminat).
Tant el barri de La Sang, el qual precisament va suposar una reflexió sobre la tipologia habitacional de cases de lloguer de diverses claus que al segle XIX es va prodigar a Alcoi per albergar al proletariat industrial, com l'actuació a la Barbacana, anterior i més a la italiana, diguem-ne de continuità, són les dues realitzacions en les quals ha participat directament Vidal que, juntament amb la reurbanització de l'espai públic del centre històric d'aquesta ciutat, millor la qualifiquen encara avui en dia.
