La cuina i la gastronomia també tenen la seua expressió literària en les llengües de cultura. Els francesos hi han destacat com ningú. No debades França és la pàtria de la Fisiologia del gust de Brillat-Savarin (1755-1826), segons el qual «menjar és una necessitat: menjar bé, un art». L'escriptor Peter Mayle, britànic de naixement però afrancesat cultural, assegurava per la seua part que «la religió dels francesos és el menjar». «El inglés» -rematava Julio Camba- «es un hombre que come por necesidad, mientras que el francés come por placer. El francés es un epicúreo. Para él, la comida es un fin, y no un medio, como lo es para el inglés». Una cuina, la francesa, que -ai- no és sinó la cuina occitana.
En la nostra cultura, Josep Pla i Llorenç Millo i, entre els més joves, Emili Piera o Paco Alonso, vénen de seguida al cap com a escriptors de cullera i forquilla. Però, si hem de ser justos, entre la noble tribu d'escriptors relacionats amb les papil·les gustatives, hi hem de destacar Vicent Marqués, que ha dedicat vida i mitja a la investigació i divulgació de la cuina. El vaig descobrir a les pàgines del setmanari El Temps i també al diari Avui. Des de llavors, Marqués l'he anat trobant de manera circumstancial, en forma d'articles o de monografies com la que va dedicar fa un parell d'anys a Les coques catalanes. Però, ara fa un any, va publicar un volum de vora un miler de pàgines titulat Història de la cuina catalana i occitana (Edicions Sidillà) que era el primer lliurament d'una enciclopèdia que recollirà en deu volum la història culinària que compartim amb catalans i occitants.
Aquell primer volum estava dedicat a «les salses, els aperitius, les ensalades i les sopes». Ara, per celebrar el cicle de Nadal i Reis, en què la cuina i la cultura que hi ha al voltant determinen les relacions socials, acaba de publicar-ne el segon, dedicat a «les olles i les verdures». Una aportació colossal a la cultura popular, ja que Vicent Marqués no ens ofereix només uns receptaris amb valor etnogràfic -cosa que seria prou en un país desmemoriat. Amb la cuina com a eix vertebrador, Vicent Marqués ens presenta un fresc cultural completíssim dels territoris esmentats, inclòs el País Valencià, el qual hi aporta part del tresor compartit. Vista en conjunt, «una autèntica obra d'art», segons paraules de Ferran Adrià. Una enciclopèdia sobre la nostra manera de cuinar que, en realitat, és l'expressió d'una tradició comunitària que es resisteix a dissoldre's en els temps líquids.
Fa un any, vaig escriure que el primer volum d'aquesta obra magna m'havia recordat el Diccionari Català-valencià-balear d'Alcover-Moll. Amb el segon, obert ara damunt la taula, no puc sinó reafirmar-me. Els valencians feliços davant d'un plat de cullera o unes modestes carxofes al forn tenim en l'obra de Marqués la bíblia de referència literària. La publicació de Marqués i el cicle festiu nadalenc inviten a la vida lenta de què parlava Josep Pla i l' slow food de Carlo Petrini, moviment creat al Piemont contra el fast food i la vida taquicàrdica. Només per això, val la pena passar per la llibreria i escollir el llibre de Marqués com a regal de Reis. Al capdavall, és també un acte de resistència cultural, ja que la cuina és la nostra darrera barricada davant d'una globalització adotzenada i insípida. Salut i bon profit.
