Manuel Baixauli i Joan Benesiu, junt amb Martí Domínguez i Vicent Usó formen el millor pòquer del moment narratiu valencià. Sense exagerar, un boom, una d'aquelles etiquetes que només saben les llunes per què. En qualsevol cas, cal gaudir-lo. Els dos primers s'han convertit en una parella de fet literària. Dos escriptors de primer nivell que mantenen una complicitat difícil de trobar en altres llengües. Pot ser des d'aquell article de Baixauli on apadrinava a Benesiu a la recerca d'editor. Té igual, els dos han fet un camí important, amb novel·les essencials que perduren en el temps. Ara i amb la publicació d'Ignot, un èxit de crítica i públic, tots dos s'ha llançat a una promoció intima, altament recomanable. L'autor de Serem Atlàntida fa d'ambaixador literari de l'escriptor de Sueca. Han recorregut mig país, però dimecres van fer parada al cap i casal.
Amb retranca admetent que és com una gira d'artistes, però després de la broma comença un nivell de literatura superior. «La mort no s'acaba mai», explica l'home manuscrit, que aprofita per a esmentar que Sebald ja va advertir que els morts no es poden soterrar. Al temps recorda que cada obra del bavarés és un recull d'anècdotes reals poc o gens conegudes. La porta necessària per a endinsar-se en el món Baixauli. «El cinema és art, m'agrada tornar a veure les pelis»; «a voltes el que més t'influeix no és el que més t'agrada»; «és imprevisible la influència»; «l'èxit és una porta al fracàs»; «la creació és l'antítesi de la mort»; «escriure és com una manera d'escapar-se de l'oblit»; «un llibre és vida continguda»; «mai parle d'un lloc que no conec»; «la meua espiritualitat és l'art»; «s'estan perdent els secrets»; «a tots els llibres els sobren pàgines»; «una obra d'art ha de ser un plaer». Són alguns dels aforismes apuntats en la conversa del Centre Octubre. Un exquisit moment inoblidable que vam poder gaudir els presents. No vaig veure cap càmera de gravació. Una autèntica pena. La reproducció d'aquell diàleg, no dic a la televisió pública, però en algunes de les nostres facultats és pertinent. Per cert, tampoc vaig veure cap professor de literatura universitari, i tampoc es va molestar en anar cap gestor del terç botànic-cultural. Com li va provocar Benesiu dir a Baixauli, el talent és un gran misteri, el mateix que ha convocat tantes bones pàgines condensades en tan poc de temps. Eixa vivència que en paraules de l'autor d'Ignot significa que «la millor literatura no s'escriu, es camina». D'això en saben molt els escriptors valencians, experts en agafar la motxilla i recórrer cases de cultura, biblioteques, cafetins i antres de tota mena per vendre els seus escrits. Tots dos en vénen molt, però com si encara estiguérem en plena resistència, ací estan fent quilòmetres d'apostolat lletraferit, com si l'esperada normalització cultural no haguera arribat. O igual és que encara està per vindre, i tindre un pòquer d'escriptors homologables també és antic.
