?
Des del Camí Nou de Burjassot (1897), que jo recorde, han escrit Vicent Andrés Estellés, Vicent Blasco Ibáñez, Lisardo Arlandis, Vicent Badia i Eduard Escalante. Des de la baixada mateixa del pont de Sant Josep, o Pont Nou, a la part corresponent on abans emergien les determinades terres marjalenques i arribava a la mateixa entrada del molí de l'Esperança segons la fita del camí de Burjassot, hi havia un quilòmetre exacte. El veïnat d'aquells temps, quan havíem superat l'esmentat pont pensàvem que era llavors quan veritablement ens trobàvem a la capital, i soliem dir abans de començar la caminada: "me'n vaig a València!" i quan, de tornada, ens acostàvem a l'esmentat pont, ens donava la impressió que ja ens trobàvem a casa nostra.
Lisardo Arlandis, a València Atracció, a la dècada dels anys cinquanta narrava l'existència del vell camí i ho feia de la manera següent: "Ara ja no és camí. Ara s'ha vestit d'avinguda. Es diu avinguda Burjassot. El vestit no li va malament. El vestit fosc de l'asfalt ha substituït l'incòmoda pols i els desesperants clots".
El CorralotPorquera i l'horta annexa, on havien munts de sorra, fa anys que la cediren a un grup d'artistes de circ que arribava a València per actuar durant els mesos d'hivern, com em recordava Rosa Calvo Valero, germana de Ximo. Allà, en aquell lloc, convivien aquestes persones amb els seus animals i les feres, i allà practicaven i assajaven els seus diversos exercicis acrobàtics. Amb l'arribada d'aquest tan variat conjunt, al veïnat s'armava un gran enrenou.
El temps que passaven aquestes persones a la Porquera era com de festa per al barri. Cal recordar que, quan va ser traçat aquest important camí a Burjassot, la seua calçada va ser empedrada per unes petites rajoles blaves, -molt semblants a les que es conserven a la cèntrica i important avinguda Marques de Pombal a Lisboa-, i així van romandre fins la dècada dels 40 del segle XX.
El molí de l'Esperança
El molí deu el seu nom a la proximitat d'un convent amb aquesta mateixa denominació que va existir des de 1509 a 1808 en el primitiu camí de Marjalena-Llíria (al costat d'on ara es troba l'hort de l'Estrella). Tot el dilatat entorn natural vinculat al molí era un pur plaer pels sentits: l'espessa xarxa de cabaloses aigües clares provinents de les sèquies de Mestalla, Petra i Goleró de l'Esperança, els frondosos i diferents arbres, els verds canyars... feien de tan tranquil lloc una bella estampa colorista valenciana.
Per la segona dècada del segle XX, relata l'escriptor Arlandis, parlant de la, ara, avinguda Burjassot: "Tenia unes característiques definides, peculiars i ben diferents de les d'avui. Hi havia el Molí de l'Esperança, a on els mestres portaven els seus alumnes amb el deure de redactar posteriorment el diari de l'excursió. Però ara el molí ja no existeix".
El Molí de l'Esperança, fins poc abans de la seua desaparició, va ser el referent més representatiu per al veïnat, que dèiem amb orgull allò de "sóc marjaler". El molí esdevenia un sòlid i espectacular edifici compost d'una enorme planta de construcció rectangular, amb algun pis a la part alta de la seua façana pintat amb un moderat i grat color blau. A la porta d'entrada de l'habitatge, prop del pont que hi havia sobre la sèquia de Petra, propera a la popularíssima Parreta, com gairebé tots els molins, tenia un artístic retaule santoral de rajoletes maniseres, que donava nom al molí i, temps després, va ser enganxat a l'edifici. Més al fons del pronunciat desnivell, hi havia unes quadres per a l'engreix de bestiar porcí, però el que ja no estava allà era el centenari noguer, desaparegut com a conseqüència d'un terrible vendaval ocorregut el dia 15 de juliol del 1934. A la part esquerra, quan finalitzava l'edifici, començava el camí de l'antiquíssim pont de l'anell, on davant la xemeneia hi havia un mur fonamentat amb argamassa, l'hort o jardí, on existia una ben cuidada arbreda, espessos canyars i palmeres.
Primeres referències del molí
Segons el nostre amic l'historiador Ignasi Mangue, profund coneixedor de la història del barri, en referir-se a aquest vell molí diu: "Les primeres notícies que, fins ara, tenim sobre el molí de l'Esperança corresponen a època baixmedieval (s.XV), fent-se al·lusió a aquest artefacte com Molí de Johan de Claramunt: "[...] na Ramoneta mare seua i muller del honrat en Miquel de Palomar. Et dien que en el camí de Paterna ans un pont qui es en lo dit camí per lo qual camí passin al molí del dit Johan Claramunt, que per algunes persones sia stada feta una almenara ab caxes i Cuberta (...) per la qual discorren totes les aygues que venen en lo dit camí de Paterna i donen a la cequia de Mestalla..." (ARV, Governació (Litium), 2.221, f. 15 rv 19 maig1419)".
Atesa l'antiguitat que se li reconeix a aquest artefacte moliner, s'ha de pensar que la seua activitat començà per mitjà de l'arcaica força hidràulica que movia la mola. Després es va afegir, al seu dia, la força del carbó, amb el seu fumeral (llar de foc) -com si fóra una fàbrica- de més de vint metres d'alçada, situat al costat de la bassa. Més tard, es va instal·lar l'energia elèctrica, de manera que entre el pont de l'anell i l'esmentat fumeral es va construir una caseta amb un dielèctric.
Tot el dilatat entorn rural del molí era un pur delit per a la contemplació, encara que, en els seus últims temps, es vingué a menys. També el seu interior mostrava, quan les enormes portes de fusta eren obertes, la grandiositat del seu interior, amb múltiples escales, racons i desnivells, finestres interiors inesperades, armaris enormes i compactes muntanyes d'arròs.
Modèlic artefacte moliner
En els seus millors temps era tan acreditat el molí de l'Esperança que, per la seua artesanal mòlta, passava el més selecte gra portat de tots els punts d'Espanya. Una curiosa anècdota deia que quan portaven blat per moldre des de la capital d'Espanya, els carreters de la Vila i Cort, proveïts amb les millors cavalleries, presumien de la rapidesa amb què feien el viatge: "A Madrid, amb aquests cavalls, arribem en una setmana". Què lluny estaven de pensar que, hui en dia, el viatge en avió a Madrid seria només d'uns minuts!
Miscel·lània del Molí
En una nau annexa al molí, coneguda col·loquialment com la Porcatera, no era estrany veure acumulats munts de sorra de platja o riu, destinats a llit dels porcs que es criaven en aquesta edificació. Els germans que havien heretat el molí d'un oncle solter decidiren dedicar aquest habitacle annex, entre la sèquia de Petra i el camp, a l'engreix de porcs. Com a curiositat, afegir que un dels aliments que més feia engreixar aquests animals eren les figues seques.
