Una de les construccions més singulars de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va ser la reproducció de monuments i ambients erigida a la muntanya de Montjuïc i coneguda com el «Poble Espanyol». En aquest entorn, Rosita Rodrigo va aconseguir (per la intermediació d'Alfons XIII o de Miguel Primo de Rivera, amb els quals mantenia bones relacions en aquells dies) la concessió d'«El Patio del Farolillo», un «colmao» que imitava un pati cordovés. Probablement als tablaos del Poble Espanyol va començar la seua carrera la gran Carmen Amaya, que va debutar en el teatre amb Miguel de Molina, del qual tornarem a parlar. Podríem dir que Rosita fou l'empresària del tablao on, per dir-ho així, va començar el flamenc català.
Amb l'arribada dels trenta, Rosita va imprimir un canvi de rumb a la seua trajectòria. Va tornar al Teatre Cervantes de Madrid, que, segons rumors, volia adquirir. Va participar en la representació de «Cleópatra», que un periodista va descriure com el «Tannhäuser de les revistes», i la premsa va parlar d'ella com «plena de bellesa i de joventut i en ple apogeu de la seua veu», malgrat que era una artista d'uns quaranta anys.
Després d'actuar a París i Barcelona, ara amb la companyia de Saavedra, va embarcar rumb a Veneçuela, per participar en els actes del centenari de Simón Bolívar. De tornada a València, coincidí amb Maximiliano Thous. ¿Recordarien junts la inauguració de l'Exposició Regional en la qual tots dos van ser protagonistes? Rosita es va inclinar cada vegada més cap al teatre i menys a la revista. Era una dona atractiva, però una generació la separava de les noves vedettes. La seua filla, Rosa, va contraure matrimoni amb Jordi Planas, català, amb el qual prompte va tenir un fill, Pepón. La parella se separà i el xiquet quedà a cura de la família del pare i va romandre a Catalunya fins a la seua recent defunció.
Quan es proclamà la II República, Rosita estava actuant a Barcelona. Malgrat les relacions amb la corona, la valenciana va mantenir l'ideari republicà, com veurem.
En 1933, Rosita firmà contracte per actuar a Argentina i Uruguai. A l'abril, va assistir també a Buenos Aires a un acte benèfic en el Teatre Sant Martín. La premsa va publicar la seua fotografia en les escalinates de la sala amb Carlos Gardel. Dos dies abans, «el zorzal criollo» havia estrenat «Melodía de arrabal». A l'altre costat del Mar del Plata, en Montevideo, Rosita, va actuar en el Solis, el millor teatre de la capital uruguaiana, amb l'espectacle «De mi raza». El 12 d'octubre va fer una brevíssima escala al port montevideà el trasatlàntic «Conte Grande», on viatjava Federico García Lorca camí de Buenos Aires. Rosita va rebre al gran poeta granadí i la imatge de tots dos es va publicar en la premsa local. Amb molt poques setmanes de diferència, el cantant i el poeta més cèlebres en llengua castellana havien aparegut fotografiats en la premsa amb la seua amiga valenciana.
En 1935 trobem novament a Rosita a Buenos Aires, realitzant programes radiofònics en la Ràdio Municipal LS1. Va aprofitar aquest viatge per a comprometre's en matrimoni amb l'argentí Arturo González Ventura, un home de negocis i personatge enigmàtic del qual amb prou faenes hi ha notícias. De retorn a Espanya, Rosita va formar companyia amb Fina Conesa i posà en escena «Las Leandras» i «Bésame si te conviene».
En l'estiu del 1936, quan el colp militar va desencadenar la Guerra Civil, Rosita es trobava a Barcelona. Va aprofitar la legislació republicana per a tramitar el seu divorci d'Ángel Romero, amb el qual no convivia des de feia quasi vint anys. El 2 d'octubre del 1936, mentre es produïen els combats al Cerro Muriano que va immortalitzar Robert Capa amb la fotografia del milicià moribund, Rosita va contraure matrimoni amb Arturo González. Van actuar de padrins José Quero, exconseller de la Generalitat Catalana, i el periodista Braulio Solsona, exgovernador civil de València. Després, a bord del «Princesa Giovanna», embarcà amb el seu nou marit cap a Gènova i després a l'Argentina.
Tal vegada Rosita va abandonar Espanya perquè va témer per la seua vida. Qui fou el seu amic, Miguel de Molina, explicà en la seua biografia com els artistes, que anaven d'un costat a un altre transportant els seus estalvis (ell mateix, en el doble fons del seu bagul), van ser presa fàcil d'assalts en temps de guerra. Així van desaparèixer les vedettes Victoria del Mar i Tina de Jarque. A més Rosita, encara que va aparèixer públicamente compromesa amb la República («anava dia i nit per les Rambles, puny en alt», va dir la premsa), tenia un passat de relació amb Alfons XIII i amb Primo de Rivera. El més caut era marxar, encara que això implicava haver de separar-se dels seus fills, que van romandre a Barcelona.
Durant la Guerra i, sobretot, en concloure aquesta, es va complir en la família de Rosita el que una vegada va escriure Ángel Zúñiga, que l'artista valenciana vivia encadenada «a un mal fario». El primer marit de Rosita, el «sportman» amant dels vehicles Ángel Romero, va morir el 1938. La seua filla, Rosa, que havia debutat com a dansarina, va contraure matrimoni novament amb el marí José Diego Roselló, que havia estudiat en la Universitat de Barcelona i fou agregat cultural en l'Ambaixada d'Espanya a Argentina. El fill de Rosita, Ángel Romero, va contraure matrimoni amb María Rosa Pellicer. La relació entre els dos germans, Rosa i Ángel, va prendre forma de tragèdia grega. En finalitzar la Guerra, Rosa va ser detinguda. En el seu relat, mediatitzat per un trauma, és difícil distingir fets reals i ficticis. La narració parla d'una jove que ajuda a passar la frontera dels Pirineus als exiliats que fugen de la repressió franquista i que és detinguda per boicotejar els dipòsits de combustible dels vehicles militars franquistes. Després, és empresonada en condicions summament inhumanes. En la cel·la dóna a llum clandestinament un parell de bessons. El primer xiquet naix mort; el segon, una xiqueta a la qual posaran el nom d'Áurea, sobreviu i és treta de la presó i cuidada amb el risc de la vida en la Barcelona de la fam i la por de 1941. Rosa, la mare de la xiqueta supervivent, ha de pagar un preu per eixir de la presó: delatar el seu germà. De aquesta manera, Ángel entrà en la Model de Barcelona. El seu expedient apareix entre els de les víctimes del franquisme. És condemnat a mort, com a tants altres, per un fet trivial: servir de conductor al governador de Barcelona durant la Guerra.
Tota forma de lleialtat a la República es pagava amb la vida. Ángel va estar cinc anys en capella, esperant qualsevol matí comparèixer davant l'escamot d'afusellament. Sembla ser que un capellà de la presó s'apiadà d'ell i va anar alterant l'ordre dels expedients per a l'afusellament, postergant el d'Ángel. Anys després va poder abandonar la presó i es va dedicar professionalment a les assegurances. A principis del 1945, quan Ángel encara estava pendent de ser afusellat, la família de la germana aconseguí, amb l'ajuda econòmica de Rosita, que estava a l'Argentina, arribar quasi clandestinament fins a Bilbao i embarcar en el «Monte Ambato» rumb a Buenos Aires. Hi arribaren el febrer del 1945 i es van allotjar en el luxós domicili que l'artista valenciana tenia en la capital argentina. La estada de Rosita a Buenos Aires i el seu retorn serà l'objecte del nostre següent i últim capítol.
