El dictam és una d'aquelles plantes antigues que, al llarg dels temps, s´ha posat de manifest tant en la medicina com en la màgia, com a component de les fórmules magistrals de Dioscòrides o dels encantaments per a invocar àngels i dimonis en el Grimorium Verum, també denominat Clavícula de Salomó, sens dubte, un dels llibres més buscats i incinerats pels tribunals de la Inquisició.
«Però el problema rau en el concepte que tenien els antics sobre les plantes, més utilitari que científic, i això permetia que un mateix nom designara diverses plantes molt diferents botànicament parlant, però amb virtuts terapèutiques similars», explica el professor de Botànica de la Universitat d'Alacant.
Per a resoldre este vell enigma, el grup d'investigadors compost per Vanessa Martínez Francés, de la UA; Diego Rivera, de la Universitat de Múrcia; Conchita Obón, de la Universitat Miguel Hernández; M. Heinrich, de la UCL School of Pharmacy de Londres, i Segundo Ríos Ruiz, de la UA, han estat investigant i recopilant informació escrita des del segle V a. de C. fins als nostres dies, i fins i tot evidències arqueològiques més antigues, com els frescos de Knossos a Creta, amb l'objectiu d'aclarir i saber a quina espècie o espècies botàniques es referia cadascú.
Les conclusions d'esta investigació s'han publicat com una àmplia revisió en la revista científica Journal of Ethnopharmacology el desembre de 2015, sota el títol An ethnopharmacological and historical analysis of «Dictamnus», a European traditional herbal medicine. Dins d'este estudi, els autors reconeixen que, sota el concepte antic de dictamnus es van utilitzar en les farmàcies de tot el món antic almenys cinc espècies de plantes medicinals diferents, pertanyents a les famílies botàniques de les rutàcies i lamiàcies, usades tradicionalment per a problemes ginecològics, prepart i postpart, altres malalties greus com l'epilèpsia, o simplement, com a antídots de tota mena de verins.
Així va passar amb l'intent d'enverinament amb arsènic del papa Luna (Benet XIII), confinat en el seu castell de Peníscola, a qui un monjo jueu convers li va salvar la vida gràcies a un beuratge en el qual figurava el dictam entre els seus components. El Papa va esquivar la mort i des de llavors es coneix aquesta fórmula com a tisana del papa Luna.
Els resultats d'esta revisió no solament han constatat totes les espècies relacionades amb el dictam, de les quals les més importants són Dictamnus albus i Dictamnus hispanicus (fam. Rutaceae), Origanum dictamnus i Ballota pseudodictamnus (fam. Lamiaceae), sinó que han posat de manifest dues tradicions antagòniques respecte d'estes plantes; d'una banda i seguint els textos clàssics grecollatins, el sud d'Itàlia, Grècia, Creta, Turquia, Palestina, nord d'Àfrica, i en general tots els països islàmics, van usar i van recomanar O. dictamnus (una orenga endèmica de Creta) que, si no es tenia a l´abast, s'adulterava tot sovint amb B. pseudodictamnus (un malrubí molt abundant a Itàlia). D'altra banda, la tradició balcànica, centreeuropea i ibèrica que recorre les grans serralades d´Europa, des dels Carpats, Alps, Pirineus fins a Sierra Nevada, que sempre van usar Dictamnus albus (també D. hispanicus a l'est, sud-est i sud d'Espanya) de la família Rutaceae. Des de Suècia, el científic Linné (1753), quan va anomenar estes tres plantes, va concedir més crèdit a la tradició botànica germànica i va deixar per a aquestes últimes el nom llatí a nivell de gènere, tot i deixar el rastre de l'antiga confusió en els seus epítets específics.
El dictam valencià
Però, sens dubte, la gran importància d'esta planta a la Comunitat Valenciana queda reflectida en un fet singular. El dictam (D. hispanicus) d'esta zona té un nom popular propi i diferent per a cadascuna de les nostres tres zones important: timó reial a Alacant, alfàbega de pastor a València i gitam a Castelló.
A Alacant, el timó reial és precisament una de les plantes més buscades per a l'elaboració de l'herbero. A Castelló, la seua importància és potser més gran encara, i el licor d'herbes es denomina, així mateix, gitam. A les províncies limítrofes manxegues, murcianes i andaluses, aquesta planta es denomina tarraguillo. A la Comunitat Valenciana, recorda Segundo Ríos, també ha quedat un «bonic rastre de l'ús màgic del dictam, en les Rondalles valencianes d'Enric Valor; en concret, s'esmenta en la rondalla El rei Astoret, que malalt d´amor, visita un mag, el qual, al seu torn, a la vista del problema, invoca una fada fent una sufumigació amb pólvores de tres plantes màgiques: blenera, herbeta de la sang i timó reial, a l'aroma de la qual la fada no tardar a acudir».
«Fins ben entrat el segle XVI, no es va poder determinar la magnitud d'aquesta gran confusió entre plantes tan diferents», assegura Ríos Ruiz.
