La ficció contemporània està en un moment de plenitud. Ho diu Jordi Balló, que sap molt de la ficció, cinematogràfica s´entén, que és el seu camp de mestratge com a doctor en Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra, on és impulsor i director d´un Màster de Creació. Un expert, escriptor, professor i gestor cinematogràfic; un crack, segons els entesos del gremi, que hui estarà als Encontres de Beniarbeig 2017, Literatura i cinema, i no al llar del jubilat, sinò a la a Biblioteca Municipal, per oferir una conferència que remet a les capes invisibles del Potter. Com capes tenen els guions i les pel·lícules, si són bones, que és quan no es veu el que el professor qualifica de «coautoria no acreditada, invisible», en referència a Shakespeare i la seua dramatúrgia, tan present. Entre altres coses, «perquè el món camina cap a una constant autorepresentació», de tal manera que hui «ens identifiquem com a actors i espectadors d´un relat sense fi».
Balló xarrarà sobre el guió, «eixa cosa que comença el guionista, acaba el productor i arredoneix la censura», segons el mestre F. Jaume fent broma per parlar del títol de la conferència: Guionistes invisibles. I no només amb Shakespeare, del qual destaca la seua absoluta modernitat. Com ara, en qüestions que es plantegen a la sèrie The big bang theory, en la qual l´amistat es manté portant-se sempre la contrària, o l´amor es fa contradient-se. «Una parella pot estar enamorada però mai no ho dirà». És el que es diu «entendre el món com una representació, la consciència que tot està ficant-se continuament a escena». O, segons Balló, com passa a Twin Peaks, «un cas exemplar de la idea que presideix les relacions humanes, i que no és la recerca de la felicitat sinó la consciència del mal i la culpa. La primera sèrie en la qual no es progressa cap a la resolució de conflictes com havia estat abans el 95% de les sèries de televisió».
La conferència s´emmarca així: «Alguns procediments dramàtics o argumentals són reutilitzats per la ficció audiovisual sense cap reverència, fent veure la seua actualitat justament pel seu caràcter invisible i l´absoluta modernitat del dramaturg». I ve la pregunta. Shakespeare i altres, hui, escriurien per al cinema o la televisió? Ahí queda la que hui aclarirà l´expert, que fins a finals de 2011 va ser director d´exposicions d´un centre de referència, el de Cultura Contemporània de Barcelona, i que té publicacions com Imatges del silenci o Jo ja he estat aquí, entre d´altres.
«El cinema, el gran fabulador del segle XX, gasta arguments cinematogràfics que no són originals» diu Balló. «Els seus motius argumentals es repeteixen; la seua relació no és sempre conscient amb les narracions fundacionals de la història de la cultura».
Aleshores, de què parla Balló quan parla de ficció? D´amor? D´arquitectura? Quan la indagació és comparada canvien les ulleres.
«El cinema i la televisió han pres el relleu de les narracions clàssiques sense necessitat ni de procamar-ho ni de demanar permís. És Shakespeare el guionista invisible», diu, un fet que parla d´una dependència real, no necessàriament explícita, que Balló troba «atractiva, fecunda i interessant, «perquè inspirar-se en ell no vol dir sotmetre´s a cap patró cultural que ens inmobilitze. És el contrari, la llibertat creativa, que acredita el cinema com un art jove», diu. Una idea que enganxa amb tota esta sensació del moviment continu, més típic de la narrativa actual que en la del XX, quan encara s´explicaven les coses de forma ordenada».
