Pablo Neruda està trist encara que el llegeix algú assegut a la muntanya de Lorelei. Don Ramón del Valle Inclán somriu en alemany el seu Luces de bohemia, davant el ridícul del món en un cabaret de Berlín. Antonio Machado ha canviat les riberes del Duero per les del Rin, i Rosalía de Castro enyora el Sar des del Danubi. Això —i tot el que dirien en alemany Juan Ramón Jiménez, Octavio Paz, Rafael Alberti, i més encara santa Teresa, o Luis de Góngora o Fernando de Rojas— ho ha escrit a llapis Fritz Vogelgsang, pacientment, meravellosament, abans de morir fa uns dies a Xiva de Morella.
I amb tot això —amb l´anònima, rigorosa, optimista saviesa—, des d´un racó íntim i preciós del país, va gestar algunes obres fonamentals de la nostra literatura, com la traducció de la poesia completa de Salvador Espriu, o el Tirant lo Blanc que ha deixat enlluernada la literatura alemanya després de la seua presentació a les Fires de Frankfurt i Leipzig de fa dos anys. Ell no va anar a Frankfurt: estava a Xiva, començant amb el seu llapis meticulós l´empresa colossal de traduir en vers Ausiàs March a l´ale-many. Ara fa unes setmanes, va lliurar-ne el Cant espiritual.
La traducció literària és una part essencial de la cultura, en societats com la nostra, avançades i ignorants alhora. De gent com Fritz Vogelgsang s´aprenen virtuts imprescindibles: la construcció de ponts de comprensió entre cultures, la conversió de creacions locals en universals, la sensibilitat per a comprendre amb ciència i passió les raons per les quals algunes obres humanes són dignes de ser conegudes i estimades sense reserves. A més de la importància del bon humor, enèrgic i lluminós davant les interrogants exigències de la vida quotidiana.
Ho saben per a sempre els carrers de Xiva i els de Markgröningen, els pinatells ressecs del Mediterrani i les arbredes humides i gegantines de la Schwarzwald. Gràcies a Fritz Vogelgsang.
