Subsòl

Sent la veu d´Isidre Crespo que em crida. Em gire per saludar-lo i aprofite per felicitar-lo personalment pel seu natalici: cal fer cas al Facebook. Com que Isidre és dels que ha pogut fugir de les retallades de Zapatero i ja està jubilat, viu desficiós i sempre té alguna cosa entre mans: «Has llegit el llibre "Subsòl" d´Unai Siset?», em pregunta. Li dic que no, que no conec ni l´autor ni el llibre. Aleshores m´explica que és un llibre de narracions a partir d´una fotografia feta al metro de París que es converteix en el pretext per a endinsar-nos en la intimitat dels rostres que hi apareixen gràcies a la imaginació de Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó. «Jo faré que t´arribe i escriu alguna cosa, perquè es tracta d´un joc literari molt divertit: no saps cada narració de qui és, cal endevinar-ho», em diu. No sé com s´ho fa, però a l´endemà tinc el llibre a casa. Com que es tracta d´un joc, l´òbric a l´atzar i llig un títol: «Apunt sobre l´Etapa Cranial d´Orfila Martí». Comence la lectura i arribe a «elabore aquest treball infinit, desproporcionat, suïcida, que intitule Genis desconeguts, diccionari d´individus visionaris que han obert portes al coneixement humà però dels quals no apareix rastre als llibres»... Continue i veig que la genialitat d´Orfila Martí, que es comprà un casalot modernista que hi ha prop d´Albalat, és que pretenia construir per vora riu, en Riola, una mena de Meditatoriums, que eren construccions menudes per a l´aïllament i la reflexió individual dels ciutadans que ella volia situar entre els camps de tarongers. En volia fer uns quants, però només li´n van deixar construir un en el cementiri i gràcies a ser filla de qui era. Deixe la lectura i me´n vaig a dinar a Cullera. Torne per vora riu i em perd pels meandres. Gràcies a Déu no em trobe amb cap Meditatorium. Per no posar-me nerviós, telefone a Baixauli i li pregunte si el conte d´Orfila Martí és el seu. Em diu que no m´ho pot dir... Jo ho tinc molt clar, perquè aquell dia, per vora riu, vaig anar a parar al cementiri de Fortaleny i me´l vaig imaginar de seguida com a l´escenari ideal, amb cranis o sense cranis, d´una de les seues narracions.