Finalment ha arribat el dia. La reedició de Ken Parker ha superat els números publicats per Zinco en els vuitanta i ja han arribat a les llibreries els primers episodis inèdits a Espanya. Ja saben que el guionista estava molt acompanyat en esta aventura. Per a satisfer les necessitats dels lectors no bastava amb un únic dibuixant, ningú hauria sigut capaç de facturar l'enorme quantitat de pàgines que saltaven a les premses cada mes.

Així que esta tasca es repartia entre diversos artistes, alguns tan prestigiosos com Alessandrini, que signa alguns dels capítols ja publicats en aquest rellançament. Uns altres, com Marraffa, Trevisan o Calegari, sense aconseguir el nivell del citat, són sòlids artesans d'estil realista i acabats carregats de trames i detalls. I tots il·lustrant a Berardi, que assegura sempre la qualitat del producte.

Estarà més o menys bé, però sabem que tindrà interès i que no ofendrà la nostra intel·ligència com a lectors. Açò són històries clàssiques de l'oest, amb situacions que hem vist moltes vegades en el cinema: el pres al que el populatx intenta linxar, la venjança del mestís, el planejadíssim assalt al banc, el desangelat que ven armes als indis, etc.

Relats amb el sabor d´allò conegut als quals el guionista aporta nous matisos, amb personatges convincents i vius, comentaris socials i crítics i una genuïna preocupació per la vida i les penúries de la gent corrent. Berardi és un creador original, encara que treballe sobre material molt trillat. Açò s'aprecia en tots els seus arguments i resulta molt més evident quan li acompanya el seu còmplice i amic Ivo Milazzo.

Este fabulós dibuixant signa «Un home inútil», un tendre capítol sobre un militar que es jubila. Si ja el tema ens recorda la clàssica «La legió invencible» («She wore a yellow ribbon) de Ford, les semblances s'evidencien quan veiem al vell soldat acostar-se al cementeri per a visitar per última vegada la tomba de la seua dona.

Però com ja he dit Berardi fa molt més que citar als mestres. Una vegada que ha establit l'assumpte li dóna la volta i convertix una narració nostàlgica, elegíaca, en una afirmació vital. El recentment jubilat, forçat per les circumstàncies, es veu obligat a reconèixer que encara li queda corda per a estona. El final és tan positiu com emocionant, una afirmació de la vida que s'obri pas, malgrat el dur que resulten algunes circumstàncies.

Pel camí a més se'ns presenta a alguns personatges pintorescs, com eixa família que enganya a l'heroi i juga amb foc en el poblat indi. O la dona del comandant, que inicia el viatge molt embarassada i després desafia tots els perills fins a aconseguir que el seu plançó nasca sa i estalvi. I tot, dibuixat amb el meravellós pinzell de Milazzo. És un genuí hereu dels grans mestres de la taca, de Sickles a Toth passant per Caniff. Al final, el seu grau de simplificació va ser tan extrem que Berardi es va acabar «divorciant» d'ell, quan va creure que el seu dibuix ja no servia per a explicar bé les històries.

En Ken Parker podem gaudir i meravellar-nos davant la seua evolució. Hi havia més ratlles en els primers episodis i ara ja comencen a desaparèixer, tot se sacrifica en l'altar d'un contrast absolut de blanc i negre. Com ell mateix explicava, «ho dibuixe tot i després esborre i esborre». Meravellosos els seus paisatges i les expressions dels seus personatges. No poden perdre-li-ho.