El que té de dramàtic l'amor no és que siga incontrolable; el veritablement tràgic és que no resulte possible no estimar. Cap raó, per poderosa que sorgisca, canviarà la nostra destinació consumatòria, per molt inconvenient que es presente. L'amor ens pren i enesta fatalitat s'alimenta l'esperança per trobar algun sentit que ens tranquil·litze. En este esforç, el centre Pompidou, associat amb el Barbican, oferix una exposició interdisciplinària dedicada a les parelles creadores: Pablo Picasso i Daura Maar; Robert i Sonia Delaunay; Geòrgia El' Keeffe i Alfred Stieglitz; Charles i Ray Eames. No són, els de la mostra, amors assossegats.
Són d'aquells que aprofundixen a la voluntat en la passivitat de la indefensió. Amors apassionats que semblen trobar en la vinculació creativa cert alleujament. Esta materialitat de la carn i de la producció, pot ser una concessió dels déus, i no és poc. Eros, a voltes, resulta especialment sàdic, la història està plena de les seues víctimes. Petrarca mai va tornar a vore la seua estimada Laura; la qüestió és que va dedicar bona part de la seua vida a escriure poemes a poc mes que una fantasma.
Una esperança irracional inevitable movent-nos entre l'apropiació de l'altre o la pròpia pèrdua. Estos estats de suspens de nosaltres mateixos són tan reals que fins i tot els que no creuen en els déus, cauen ens els seus sofriments. Certes són les contradiccions de l'amor perquè, sense sobreviure als judicis de la raó, desperten una fe inopinada en els ateus, resultant els no creients també preses dòcils d'estes usurpacions. Déus capritxosos, els de els amors romàntics, perquè en estes vinculacions no hi ha cap compassió. Només la maldat pot allunyar els sentiments de pietat cap a Paris. El nostre ideari està sembrat d'amors fatídics més prop de la manca que de la plenitud i on la tragèdia cobre la consciència d'una culpa amb la promesa expiatòria que mai arriba.
Un desig que ens arrossega a invertir temps contra tot pronòstic d'èxit. L'amor sempre sembla una elecció cap a l'observador però es presenta amb un alè irrenunciable per al nuvi que sempre intuix fatal. El desig sempre guanya per a veure'ns perdre. Hi ha en la passió una impotència en la qual sembla que la racionalitat s´aletarga, fins i tot en les intel·ligències més àgils, per a deixar pas a una manca que no té medicament, prop de l'amistat, la vinculació assumida com a pèrdua en el lloc del guany. Però encara que decidim triar l'altre per damunt de nosaltres, en una acceptació que anticipem redemptora, ingressem en una aventura meravellosa però no ens lliurarà del dolor. L'engany no ajuda. Romeo no mor per amor, mor per ell. Si l'altre és la meua meitat, no hi ha un altre i, sense un altre, no hi ha relació. Qui anul·la a qui en açò que es constitueix a partir de la meua falta de totalitat? La relació només és possible quan la idealització queda fora. L'explicació està en la creativitat perquè cap argumentació satisfà per complet en l'amor. No hi ha conformitat ni des de la ciència ni des de la metafísica.
L´amor com a identitat
La ciència acosta cert grau d'estabilitat però hi ha desconsol en la percepció que no estem fora de l'experiència de la resta dels animals. Després de tot, la metàfora de l'amor és part de la nostra identitat diferencial. No és possible renunciar esta posició de privilegi i mantenir una màgia especial per la vida amorosa. És renunciar a la transcendència de l'amor perquè l'amor convoca la fe pròpia de la religiositat. Significa abandonar la idea de les qualitats infinites del misteri per a abraçar el càlcul de la possibilitat químic-física. Encara que atempta contra la individualització, renunciar a la passió és assumir que l'amor només és una reacció biològica, aportació que no és necessari patir. Pot ser que esta cosa que anomenem amor no siga més que un ´placebo´ enfront la incapacitat per a generar plaure en la vida, una construcció que acomodem a una o una altra elecció creativa de la vida. Ni ciència ni fe. Una creació de metàfores i significats prop de la fantasia, de la imaginació, una expressió de la creativitat més prop de l'art que de cap altra cosa.
